Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Actualitats

La legenda daurada

Al mitan del sègle XIII, un evesque de Gènoa comencèt d’escriure una seguida de relats agiografics que los entitolèt inicialament Legenda sanctorum (La legenda dels sants). Lo contengut tractava la vida dels sants e, de mai, conteniá una brèva istòria de la crestiantat en Lombardia. Per aquela rason, l’òbra es tanben coneguda coma Lombardica historia (L’istòria lombarda).
 
Mas, l’autor, Iacopo da Varazze, imaginava pas que son òbra vendriá una de las compilacions de sants mai celèbras de l’Edat Mejana e qu’influiriá enòrmament sus l’iconografia de la pintura e de l’escultura religiosas de l’epòca.
 
Iacopo comencèt d’escriure çò qu’a l’ora d’ara se coneis coma la Legenda daurada, en l’an 1250, e i consagrèt 30 ans de sa vida. L’òbra, compausada de 177 capítols —e mai se qualques unes afirman qu’en realitat son 182— se devesís en cinc seccions, en coïncidéncia amb lo calendièr de l’annada liturgica. La primièra va d’Avent a Nadal; la segonda de Nadal a Septuagesima; la tresena de Septuagesima a Pascas; la quatrena de Pascas a l’ochena de Pentacosta, e la cinquena de l’ochena de Pentacosta tornarmai a l’Avent.
 
Ça que la, la ‎Legenda daurada es pas un document istoric ni una cronica de faches reals. En realitat, la tòca principala de Iacopo da Varazze, coma per las autras agiografias medievalas, èra pas de redigir de biografias realas ni de tractats scientifics mas d’elaborar de libres de devocion adreiçats al pòble immergit en la cresença religiosa crestiana. Pasmens, venguèt un dels libres mai copiats pendent la bassa Edat Mejana e, a l’ora d’ara, i a encara mai d’un milièr d’exemplars manuscrits.
 
Lo tèxt original foguèt redigit en un latin simple e compila de legendas sus la vida de 180 sants e martirs crestians basats sus d’òbras ancianas, suls Evangèlis, suls apocrifs e tanben sus d’autres autors coma Agustin d’Ipona. Son de relats ont se fa evidenta una clara intencion doctrinala e exemplificaira. Levat de la Bíblia, cap de libre religiós es estat tan legit ni difondut coma la Legenda daurada, que s’estendèt per Euròpa tota en se’n realizant de centenats de còpias, e serviguèt, de mai, coma manual de meditacion, coma lectura esperitala e coma còde de conducha crestiana.
 
Mantas legendas que son arribadas fins als nòstres jorns, en realitat, an lor origina en aquel libre. Qualques unas an servit tanben d’inspiracion per mai d’un autor dins la literatura e mai dins lo cinèma. Un dels episòdis d’aquela òbra que mai a agut de repercussion cinematografica es quand Sant Pèire fugiguèt Roma en crenhent d’èsser capturat per Neron.
 
Dins sa fugida, Pèire rescontrèt Jèsus Crist cargat amb la crotz. Alavetz, Pèire li pausèt aquela question a Jèsus:
 
“Quo Vadis domine?” (“Ont vas senhor?”).
 
Alavetz, Jèsus Crist respondèt:
 
“Lo mieu pòble a Roma a besonh de tu. S’abandonas mas fedas, ieu anarai a Roma per èsser crucificat un còp de mai”.
 
Sant Pèire, alavetz vergonhós, tornèt a Roma e fin finala foguèt arrestat e crucificat cap enjós. Segon la tradicion, sus aquel meteis luòc del sieu martiri se lèva la Basilica de Sant Pèire del Vatican, ont repausan sas rèstas dins la cròta.
 
Malgrat aquò, aquela òbra redigida originàriament en un latin simple, es pas exempta de controvèrsia per rapòrt al tractament que fa de l’umor medieval, mai que mai dins qualques unes de sos passatges quand ditz qu’al moment que nasquèt l’enfant Jèsus sonèron de trompetas, se dobriguèt lo cèl, los àngels cantèron e moriguèron totes los sodomitas del Mond…
 
Mas, malgrat son escassa versemblança e sa pauca fidelitat istorica, sa controvèrsia, etc., es ben clar —sens cap de dobte— que la Legend daurada atenguèt una popularitat e un prestigi de tanta transcendéncia qu’influiguèt sus un molon d’artistas pendent l’Edat Mejana e tanben la Renaissença e lo Barròc. Se compliguèt aital la tòca iniciala de l’autor, qu’èra pas que la difusion de la fe a travèrs de relats qu’inspiravan d’imatges. Los imatges ne sortián fòrça mai comprensibles pel pòble e òm los podiá capir a travèrs de las multiplas representacions a la manièra de bíblias pintadas dins las catedralas.
 
Encara uèi ne podèm contemplar qualques unes dins qualques glèisas o ben dins de musèus, coma es lo cas de la scèna ont apareis lo senhal dels reis d’‎Aragon, que fa partida de l’ensemble de pinturas del frontal de l’autar de Sant Martin de Gia (Aragon), uèi lo jorn dins lo Musèu Nacional d’Art de Catalonha, qu’es ara causa de litigi entre los dos territòris autonòms.
 
 
 
Griselda Lozano
 
 

Aqueste article es adaptat del sit del roman Òc que fa de promocion d’Occitània pel public ispanofòn.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

francesc palma de mallorca
1.

Los nostres reis de la dinastia catalano-aragonesa tenien la senyera o oriflama que ve de Carlemany l'emperaire, el qual adoptet l'oriflama o romana, que era la bandera de l'imperi Romà.

  • 2
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article