Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Actualitats

An tuat Jaurés

Uèi fa 100 ans de l’assassinat de l’activista politic occitan Joan Jaurés, un eveniment que simbolizava l’orror d’una guèrra qu’èra a mand d’arribar

Lo 31 de julhet de 1914, ara fa cent ans, l’activista politic occitan Joan Jaurés moriguèt assassinat a París, mentre que sopava al Café du Croissant, près de la redaccion del jornal L’Humanité qu’el aviá fondat. L’assassin tirèt dos cops de fuòc, qu’una bala li perforèt lo cran e Jaurés tombèt mòrt sul pic.
 
E mai se cèrts extremistas de drecha celebrèron amb rambalh l’assassinat de l’activista occitan, la populacion en general aguèt una reaccion de tristesa davant un eveniment que simbolizava, tanplan, la paur de las orrors d’una guèrra qu’èra a mand d’arribar.
 
D’efièch, l’assassinat de Jaurés metèt fin a tot son trabalh e sos esfòrces contra lo chauvinisme e per evitar una guèrra que començariá tres jorns puèi; totes aqueles esfòrces qu’el aviá menat dempuèi l’atemptat de Sarajevo un mes abans (e que va èsser la causa oficiala de la 1a Guèrra Mondiala). Una guèrra fòrça crusèla que portèt la mòrt a la majoritat dels joves occitans, menats en primièra fila coma carn de canon, e que devorariá las ressorsas naturalas d’Occitània que seriá quitament descapitalizat en menant sas bancas principalas a París.
 
L’assassin de Jaurés, Raoul Villain, èra membre de la Liga dels Joves Amics d’Alsàcia-Lorena, un grop d’estudiants chauvinistas franceses partisans de la guèrra contra Alemanha e pròches de l’Accion Francesa, un movement francista monarquista. Detenguèron Villain que declarèt aver agit tot sol per “eliminar un enemic de son país”. Lo jutgèron en 1919 e l’indultèron per una resolucion que disiá: “Se l’adversari de la guèrra Joan Jaurés aguèsse ben capitat, França auriá pas pogut ganhar la guèrra”. Villain s’exilièt a Eivissa, ont foguèt fusilhat per de milicians anarquistas lo 14 de setembre de 1936.
 
L’endeman del crime, lo president de la Republica Francesa, Raymond Poincaré, mandèt un messatge de dòl a Dòna Jaurés; e lo govèrn francés condemnèt publicament l’assassinat en fasent un omenatge “al republican socialista qu’a luchat per de causas tan nòblas e que, en aquestes jorns dificils, a, dins l’interès de la patz, sostengut de son autoritat l’accion patriotica del govèrn”. Dos jorns puèi, lo 3 d’agost de 1914, Alemanha declarèt la guèrra a França. Lo jorn seguent, Anglatèrra declarèt la guèrra al sieu torn. La màger part dels movements socialistas s’estimèron mai de sosténer la guèrra e los interèsses dels lors estats, malgrat l’assassinat de Jaurés.
 
Las funeralhas oficialas se debanèron lo 4 d’agost, lo primièr jorn de la guèrra. Al delà dels representants politics, participèron un fum de mond. Entre 1921 e 1924 i aviá per tot l’estat mai de sèt monuments en onor de Jaurés. Lo 3 de junh de 1923, dins l’inauguracion del monument a Carmauç (Segalar), lo cap del Partit Radical, Édouard Herriot, suggeriguèt al govèrn francés de transferir las rèstas al Panteon, un monument de París qu’aculhís las rèstas dels personatges restacats a l’istòria de França. I foguèron menadas lo 23 de novembre de 1924.
 
 
Un professor de filosofia consagrat a la lucha politica
 
Joan Jaurés nasquèt lo 3 de setembre de 1859 a Castras, dins una familha borgesa modèsta. Foguèt professor de filosofia al licèu La Peirosa d’Albi e a l’Universitat de Tolosa fins en l’an 1885, que venguèt elegit deputat.
 
Se consagrèt a la lucha politica a 26 ans e gràcias a sos braves discorses venguèt un òme politic. Sostenguèt las caumas dels minièrs de Carmauç, que los obrièrs demandèron a Jaurés d’èsser lor candidat a l’eleccion parciala. En 1893 l’elegiguèron coma socialista independent. 
 
Sa vida politica èra consagrada incessantament a la defensa dels obrièrs en lucha. Entre tantas accions, Jaurés foguèt a l’origina de la celèbra Veirariá obrièra d’Albi. Sostenguèt tanben las luchas dels vinhairons de Lengadòc, e los encoratgèt a crear de cavas cooperativas.
 
A París fondèt lo jornal L’Humanité. Aquel nom definissiá plan ben la pensada de Jaurés, qu’èra contra la dictatura del proletariat mas puslèu socialdemocrata, e mai se sa moderacion conteniá un umanisme social fòrça actiu.
 
 
Jaurés e l’occitan
 
Jaurés defendiá que totas las lengas de la Republica Francesa se devián ensenhar dins las escòlas. El èra occitanofòn e seguissiá lo movement literari d’expression occitana. Prepausèt de s’apiejar sus las coneissenças lingüisticas dels enfants occitans, bascos e bretons per comparar aquelas lengas al francés e aital desvolopar lor jutjament, lor rasonament. Insistiguèt sus la facilitat d’aprene d’autras lengas latinas quand se mestreja lo francés e l’occitan.
 
Ara: aqueste darrièr argument, encara utilizat per una partida dels occitanistas actuals, sabèm totun qu’es problematic, bòrd que redutz l’occitan al ròtle de simple instrument al servici d’autras lengas. Jaurés aviá una presa de consciéncia en favor de l’occitan qu’èra plena de contradiccions, coma es lo cas uèi encara per un fum de personas.
 
Jaurés definiguèt lo mot patés (patois) coma “lenga d’un pòble vencut”. 



A qui appartient Jaurès ?per liberation

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

JC Dourdet
42.

#37

Domergue, ieu era franc sincère quand disiá que la question me semblava pas èsser estada resouguda compte-tengut de las tensions qu'ai constatat a chasque còp que 'riba "aquel sicut" qu'es totjorn fòrça conflictuau. Si l'i a de las responsas de l'occitanisme politic, son benleu pas plan conegudas de l'occitanista "de basa" e pas mai de me (que sei de tot biais mas un occitanista "de basa" tanben) mas me fariá fòrça plaser de las descubrir totparier.
Occitan = tota persona nascuda sus lo territòri occitan (coma disiá Gerard Joan) ?
Que far de la gent nascudas en defòra dau territòri mas de parents occitans o de la gent nascudas sus lo territòri mas de parents "forastiers" per exemple ? Per de verai, la question se pausa per tota identitat... pas nonmàs per l'occitanitat.

  • 1
  • 0
Galèc Marsilha
41.

#39#40
Jaures pronunciet los mots "France" e "francés" mileirs de cops. Jamai pas non pronunciet los mòts "occitan" e "Occitánia". E totun lo jornalet cambiet las suas paraulas entà hicar aqueths mòts com se los avé pronunciats. Aquò qu'ei hèra maishant.

E vos que contunhatz a deféner lo indefensible, e a imaginar que un òme plan francés era occitanista ... taben Sarkozy e Le Pen disen que Jaurés e dehené las lors ideias semi-fascistas ...

Aquò qu'ei clar adara: occitanisme e vertàt son dos conceptes qu'an pas arres a veder

  • 2
  • 3
Terric Lausa Quilhan
40.

#38

A Òc ? Simplament perqué disi de causa que vos agradan pas?

Vos va plan de m'insultar a cara amagada, paure pauruc!


  • 4
  • 4
Gerard Joan Barceló Pèiralata
39.

#38http://gardaremlaterra.free.fr/article.php3?id_article=29 : Joan Jaurés emplega sens distincion clara los tèrmes de "dialècte" e de "lenga", mas aquestes dos paragrafs pròvan qu'aviá una consciéncia de l'unitat d'Occitània ("peuple du Midi") e de l'occitan ("dialecte du Midi" opausat al "dialecte du Nord", lo francés) sens desconéisser çò qu'es simpletament la diversitat dialectala de la lenga nòstra.

"Mais je disais aussi avec une force de conviction qui ne fait que s’accroître que ce mouvement du génie méridional pouvait être utilisé pour la culture du peuple du Midi. Pourquoi ne pas profiter de ce que la plupart des enfants de nos écoles connaissent et parlent encore ce que l’on appelle d’un nom grossier « le patois ». Ce ne serait pas négliger le français : ce serait le mieux apprendre, au contraire, que de le comparer familièrement dans son vocabulaire, sa syntaxe, dans ses moyens d’expression, avec le languedocien et le provençal. Ce serait, pour le peuple de la France du Midi, le sujet de l’étude linguistique la plus vivante, la plus familière, la plus féconde pour l’esprit.

Par là serait exercée cette faculté de comparaison et de raisonnement, cette habitude de saisir entre deux objets voisins, les ressemblances et les différences, qui est le fond même de l’intelligence. Par là aussi, le peuple de notre France méridionale connaît un sentiment plus direct, plus intime, plus profond de nos origines latines. Même sans apprendre le latin, ils seraient conduits, par la comparaison systématique du français et du languedocien ou du provençal, à entrevoir, à reconnaître le fonds commun de latinité d’où émanent le dialecte du Nord et le dialecte du Midi. Des siècles d’histoire s’éclaireraient en lui et, penché sur cet abîme, il entendrait le murmure lointain des sources profondes."

Serà mon darrièr comentari aicí, destinat als lectors de bona fe, non pas als tròls coratjosament esconduts detràs lors pseudonims.

  • 9
  • 2
Domergue Sumien Ais de Provença
38.

La question "Quau es occitan?" foguèt ja debatuda, reglada e clarificada per l'occitanisme mai d'un còp. En particular foguèt clarificada repetitivament e consensualament per Mistral, Vilanòva d'Esclapon, Gaut, Lafont, Fontan e per lei movements politics occitans qu'an una istòria intellectuala digna d'aqueu nom (PNO, COEA, VVAP, Iniciativa per Occitània, PÒC).

E sempre, i a d'occitanistas que fan semblant de saupre pas l'istòria intellectuala de l'occitanisme, e que recomençan de pausar lei meteissei questions. Es lamentable.

  • 5
  • 5

Escriu un comentari sus aqueste article