Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Actualitats

La preciosa Eloïsa

Quand una jove orfanèla venguèt veusa, sos fraires decidiguèron que deviá intrar dins un òrdre religiós. Ersenda intrèt dins un monastèri ont i vivián de monges e de monjas, que vendriá plan lèu l’abadiá de Fontevrault e atenguèt una granda renomenada internacionala.
 
La jove Ersenda foguèt probable una abadessa fondairitz. Mas, pauc de temps après venguèt folament amorosa d’un curat e ancian nòble qu’èra intrat al monastèri. Fruch d’aquel amor, nasquèt una filha nomenada Eloïsa.
 
La pichona Eloïsa foguèt liurada per que recebèsse l’educacion dins l’òrdre benedictin d’Argenteuil. I foguèt educada en la lectura e en la gramatica a comptar de sos 7 ans e, quand foguèt adolescenta, sa maire la balhèt a son fraire Fulbèrt, canonge de la catedrala de Sant Estève de París. Fulbèrt pren en carga sa neboda Eloïsa, que foguèt una escolana extraordinàriament avantajada. Ben talament que l’escolastic Pèire Abelard, qu’alavetz se trobava tanben en çò de Fulbèrt, venguèt son ensenhaire.
 
Pauc de temps après, Pèire Abelard, sent d'admiracion per las coneissenças d’Eloïsa en latin, grèc e ebrieu mas, mai que mai, pel sieu mestritge del mond classic e de lirica trobadoresca. Impressionat, l’atractiu ensenhaire, celèbre per sa beutat e sa dialectica a sos 34 ans, celibatari e desirat per las dònas de l’epòca, decidís de començar amb son escolana una relacion epistolara plena de sabença e de galantariá, salpicada amb d’allusions teologicas e tanben intimas que mòstran clarament un prigond amor.
 
Pendent los corses, entre professor e escolana se succedissián los mots d’amor e lors caras s’illuminavan quand se regardavan un l’autre. Eloïsa, qu’a a pena setze ans, es convencuda que i a pas cap de pecat car s’agís d’un amor sincèr. Ela crei en l’amor liure e non pas en las nòrmas impausadas pel maridatge. Sa vision de l’amor retrai mai a l’amor cortés tant espandit dins la vesina Occitània, e lo preferís perque li permet de s’exprimir segon sa pròpria experiéncia personala e de considerar divèrses biaisses d’aimar.
 
Ça que la, aquel amor intellectual entre professor e escolana lèu venguèt un desir irrepressible de la sexualitat en descadenant en totes dos una passion prigonda e umana, a tal ponch que transgrediguèron las règlas e foguèron descobèrts en plen esclat d’una nuèch de luxúria per l’oncle d’Eloïsa que, coma òm s'i podiá esperar, separèt còp sec los dos amoroses. Mas serviguèron pas a grand causa los esfòrces de son oncle Fulbèrt pr’amor que lo professor e l’escolana se tornèron rescontrar d’escondons, e Eloïsa venguèt prens.
 
Alavetz Abelard, en se vesent impotent de desliurar son aimada de la custòdia de Fulbèrt, organizèt un raubatòri. Eloïsa se desguisèt de monja e, en aprofiechant una sortida, rescontrèt Abelard per fugir ensems e quitar lo reialme de França.
 
Dins l’ostal de la sòrre d’Abelard, a la tardor de 1116, Eloïsa enfantèt un dròlle. Abelard decidís de tornar a París per demandar lo perdon de Fulbèrt e sollicita de se maridar amb Eloïsa. Ça que la, ela es pas consenta amb lo maridatge pr’amor que considèra que s’agís d’una accion d’interès purament material que prostituís la femna e ela preferís contunhar d’èsser l’amiga de son amorós. Mas, davant l’insisténcia d’Abelard, accèpta fin finala amb una condicion: se maridar jol secret absolut, mai que mai per pas comprometre son aimador en sa condicion eclesiastica qu’exigissiá lo celibat. Totes se maridan en secret.
 
Mas Fulbèrt, que s’es pas assabentat que son ja maridats, amb l’intencion de reparar l’onor de sa neboda, decidís de far venir publica la nòva d’un imminent maridatge dels dos amoroses. Alara, Eloïsa, qu’es conscienta del prejudici qu’aquò representava per la carrièra de son marit, ditz publicament que se vòl pas maridar, e manifèsta dobèrtament que son amor es liure e al dessús de quina obligacion matrimoniala que siá. Fulbèrt, tot plen de colèra, apròva pas aquela actitud, e mens encara lo refús de sa neboda de se maridar e la bat.
 
Eloïsa supòrta estoïcament lo marrit tractament constant de son oncle Fulbert. O explica pas a son marit perque de cap de biais vòl pas portar tòrt a sa carrièra. Mas, fatigada d’èsser batuda, decidís fin finala de fugir e s’installar dins lo convent de Santa Maria d’Argenteuil. Quand Abelard se n’assabenta, i va e trantalha pas manca un instant per sautar lo barri del convent per estrénher tornarmai Eloïsa dins sos braces. Quand Fulbert o sap, decidís d'agir brutalament contra Abelard, e ordena que siá castrat.
 
Après aquò, Fulbert pensèt qu’aviá reüssit sa tòca de separar los amoroses per totjorn. Pasmens, foguèt tot lo contrari. Abelard e Eloïsa contunhèron de s’aimar la rèsta de lor vida. Lors letras plenas d’amor, d’amistat e d’esperitalitat foguèron constantas fins a la fin de lors jorns. Après la mòrt d’Abelard, Eloïsa faguèt enterrar son còrs dins lo Paraclet e 22 ans pus tard foguèron sebelits ensems. Segon çò que conta la legenda, Eloïsa, abans morir, escriguèt sos darrièrs mots dins una letra adreiçada a son amic, amorós e marit: “…aimat mèstre, aqueste es lo darrièr còp que vos escrivi, pr’amor qu'en ieu i a pas un desir pus grand que lo de passar l’eternitat a vòstre costat”.
 
L’istòria d’amor entre Abelard e Eloïsa venguèt famosa, e aguèt una granda repercussion sus la poesia medievala de l’epòca, possiblament per las similituds amb l’istòria de Tristan e Isòlda, e mai se foguèt pas —plan segur— la sola istòria d’amor que se passèt durant aqueles jorns entre un professor e son escolana, notadament per l’estrecha relacion literària que tenon Alienòr d’Aquitània e son tutor dins lo roman Òc.
 
Mas de tot biais, las femnas coma Eloïsa, Alienòr, Hildegard, Cristina, Peironèla d’Aragon, e mai que mai las trobairises occitanas, foguèron sens cap de dobte pionièras en la revendicacion femenina e lor extraordinària capacitat d’aimar, e reüssiguèron a travèrs de l’union perfiècha del còr e de l’intelligéncia. Atal, e gràcias a l’elevacion del desir pròpri de la lirica trobadoresca, poguèt sorgir gaireben sèt sègles puèi lo movement cultural conegut amb lo nom de “preciositat”.
 
Las “preciosas” foguèron de femnas dobèrtas als novèls biaisses de comprene l’amor e l’amistat, la sciéncia e la filosofia. Mas, un còp de mai, aquò agradèt pas gaire a la societat francesa del sègle XVII e aquestas foguèron rapidament ridiculizadas per un grop d’òmes embarrats dins la tradicion, los “pedants”, coma ne parlèt Molière dins son òbraLas femnas sabentas.
 
E mai se plan de causas se son passadas d’alavetz ençà, a l’ora d’ara la majoritat de nosautras sèm encara entestadas de rendre visibla la nòstra sensibilitat femenina. E, encara que, en mai d’una escasença, contunhem d’èsser objècte dels obstacles mai mespresables, o tròp sovent ridiculizadas amb qualque badinada dicha per qualqu’un que crei que fa rire, quitarem pas de perseverar de mostrar al Mond la nòstra polivaléncia en tot èsser capablas d’imaginar las multiplas formas possiblas de pensar, de comprene, de sentir e, sens cap de dobte, tanben d’aimar.
 
 
 
 
Griselda Lozano
 
 
 
Aqueste article es adaptat del sit del roman Òc, que fa la promocion d’Occitània e de l’occitan pel public ispanofòn.
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

constantin valetudinari
1.

vite, vite, lèu lèu "voiturons les commodités de la conversation -las cadieras-per Griselda Lozano que n'aguent pas estudiat les prècieuses ridicules au collegi e leis a pa'gut mencionadas. resta les femmes savantes "souffrez que pour l'amour du grec -l'occitan en aqueu cas-l'on vous embrasse"

  • 2
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article