Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Actualitats

crotz-tolosaCreated with Sketch.ProvençaMónegueMónegue

Istòria del Principat de Mónegue

| Raffaele Sergi
Leon-Onorat Labande (1867-1939) foguèt un istorian d’origina francesa que venguèt, en 1890, conservator de la Bibliotèca d’Avinhon e del Musèu Calvet. En 1906 foguèt recrutat coma archivista e bibliotecari al Palais del Principat de Mónegue. Li devèm mai d’un obratge tocant Provença e lo Principat. Foguèt un òme que trabalhèt en prigondor, que daissèt pas res a l’azard.
 
A l’Edat Mejana, e per dire de dintrar pas tròp dins los detalhs, Mónegue èra una possession de la Republica de Gènoa. Aquela i mandava sos foncionaris per l’administrar e i rendre justícia. Ja, la familha Grimaldi èra d’aquestes administrators. Pauc a cha pauc los Grimaldi metràn la man sus la castelaniá del Rocàs.
 
Tre lo sègle XVn, Leon-Onorat Labande nòta dins son estudi: Las plan tròp frequentas revolucions que menèron al poder lors ennemics, aurián degudas alonhar los Grimaldi de la fortalesa monegasca; mas al contrari! Aqueles enauçavan lors emparas, amassavan de tropas, remosavan lor flòta dins lo pòrt. Atal, de longa, menèron una politica que lor fasiá combatre lo partit trionfant a Gènoa e s’aligar sistematicament a lors adversaris del moment”. Atal foguèt que los Grimaldi, chic a chic, se desliurèron de totes los ligams feudals que los encadenavan a la ciutat-republica ligura. Se pòt dire qu’es d’aquela temporada que Mónegue se declarèt, de fach, plenament independent. D’aquí, e d’un autre latz, los possessors del territòri menavan una politica intelligenta al prèp dels estats vesins per far reconéisser lor independéncia.
 
De fach, e mai se los eveniments istorics an pogut èsser multiples e qualques còps contradictòris, tanplan se poiriá arrestar la data de l’independéncia de Mónegue al règne del senhor Joan Ir que moriguèt lo 8 de mai de 1454. Mas aquesta independéncia foguèt longa d’obténer. Foguèt un jòc subtil d’aliganças cambiadissas entre la senhoriá e las poténcias vesinas qu’èran Savòia, Provença e Gènoa. Calguèt tot lo capuditge secular dels Grimaldi per totjorn servar lors interèsses pròpris. Èra fin finala, ni mai ni mens, la situacion de totas la senhoriás del mond feudal de l’epòca. E se Mónegue se’n tirèt melhor que las autras, es probablament tanben de mercés a sa situacion geografica. Mas pas sonque! Un autre element deguèt jogar fòrça. De Grimaldi n’i aviá pertot. La familha, tras que nombrosa, aviá eissamat ferme dins totes los estats de la Peninsula Italiana e tanben dins los estats de Provença e de Savòia. Son aquestes retransmeteires politics disseminats dins los corredors dels poders vesins que faguèron la fortuna de Mónegue. En legir lo libre de Leon-Onorat Labande avèm l’impression de legir la monografia d’una familha tras qu’alargada: Çò qu’es tanben de remembrar, aquò’s l’interès manifestat pel Grimaldi de Gènoa tocant la destinada de Mónegue. Lors intervencions dins las negociacions relativas a aquela fortalesa foguèron determinantas”. Los Grimaldi trevavan las cancelariás  de l’Euròpa latina, e mai d’un pauc pus naut.
 
De fach, es en 1614 que lo senhor Onorat lo Segond de Mónegue prenguèt lo títol de prince. A aquel moment Mónegue èra jol protectorat del rei d’Espanha. Es en 1633 que la monarquia espanhòla reconeguèt oficialament Mónegue coma principat. Alavetz, se pòt dire qu’istoricament Mónegue es principat dempuèi 1614, e principat independent dempuèi 1633.
 
Lo 17 de novembre de 1649, lo prince Onorat IId, de còfa amb lo rei de França Loís XIII, ataca per suspresa la garnison espanhòla qu’ocupa legalament son pròpri castèl e càmbia de protector. Atal, lo principat, nimai per èsser independent, se met jos la proteccion francesa. Fin finala ganha pas res al cambi. Senon qu’al contrari, d’ara enlà, lo principat serà enrodat de tropas francesas, çò que serà una menaça permanenta per la sobeiranetat del pichon principat occitan.
 
Onorat IId se morís en 1662. Foguèt un prince bastidor. Faguèt agrandir e apolidir son palais sul rocàs de Mónegue. Establiguèt de monestièrs e faguèt bastir de glèisas dins sas possessions de Mónegue, Ròcabruna e Menton. Leon-Onorat Labande, dins son obratge, fa un recapitulatiu de cada règne a Mónegue. Per cada prince nòta longament son accion politica, plan solide, mas tanben son accion tocant las arts. Tre l’Edat Mejana, los senhors, puèi princes de Mónegue, an totjorn lo biais per melhorar lo bastit dins lors domenis. An sovent fach trabalhar los melhors arquitèctes e artistas de la Peninsula Italiana. E mai se lo pichon principat podiá pas rivalizar amb las ricas ciutats-republicas qu’èran Venècia o Florença, pasmens sos princes successius an de longa ensajat de promòure las arts e las letras sus lor Rocàs. Dins aqueste domeni coma dins lo de la preservacion de lor independéncia politica se’n tirèron pro plan. Es encara vertat en 2015 amb lo prince Albèrt IId que sembla de bailejar amb eficacitat los afars de son microestat demorat pauc o pro un paradís fiscal.
 
Per ne tornar als eveniments politics que faguèron qu’una pichona senhoriá de Provença venguèsse e demorèsse principat; en seguir Leon-Onorat Labande, òm se maina que la causa es estada possibla de mercés a las corts e administracions reialas francesas qu’acceptèron —amb condescendéncia— de considerar lo principat de Mónegue coma una originalitat exotica. Cal dire que tre lo sègle XVIIn lo principat foguèt fagocitat pel Reialme de França. Se cal pas far d’illusion, jos lo Regim Ancian l’existéncia de Mónegue èra una excentricitat folclorica per una aristocracia europèa en cèrca de fantasiás.
 
Tota la dinastia dels Grimaldi se tròba espepissada pel menut dins aqueste libre fòrça documentat (un libràs de mai de 300 paginas). De fach, almens fins a la Revolucion Francesa, cada prince saupèt manobrar politicament per salvar l’independéncia d’aqueste trocinèl d’Occitània.
 
En 1793, lo prince Onorat III foguèt destituit. Lo revolucionaris menegasques, per plan desgaunhar los de París, estipulèron que d’ara enlà las deliberacions dels conselhs municipals se farián en lenga francesa. Los escribas e autres notaris avián per dever de redigir los actes administratius dins la sola lenga supausada “esclairar lo Mond”. La Convencion dicha Nacionala de París ordenèt l’union del principat a França en utilizant, coma argument màger, que “La fortalesa de Mónegue tampava als ennemics l’entrada del país del costat d’Itàlia”.
 
Finalament la familha Grimaldi va traversar la Revolucion Francesa sens tròp i daissar de plumas. Va demorar lo “cap sus las espatlas”, çò qu’al moment de la Terror èra pas evident pels aristocratas. Mas ça que la se’n van tirar completament arroïnats. Onorat III va defuntar en 1795 a París, pro vièlh, malgrat qu’aguèsse fach un sejorn en preson.
 
Amb la Restauracion en França, la familha regnanta de Mónegue recobrèt son principat. Onorat IV, tròp vièlh per regnar, deleguèt lo poder a son fraire Josèp. Aprèp 22 ans d’intermèdi revolucionari e bonapartista, Mónegue tornèt independent. Es de notar que la lenga italiana foguèt restablida coma lenga oficiala. Malaürosament l’occitan foguèt pas jamai lenga administrativa del principat.
 
Per aquela pontanada, aquò foguèt la capacitat dels princes successius de metre en concurréncia los estats de França e de Savòia-Sardenha que lor permetèt de servar lor sobeiranetat sus Mónegue. En essent Mónegue escambarlat geograficament entre los dos, la politica princièra foguèt tornarmai de jogar alternativament una entitat contra l’autra per s’assegurar atal lo sosten indispensable d’una poténcia. La subrevivença politica del principat èra a aquel prètz.
 
En 1849, aprèp una revòlta populara contra la familha Grimaldi, las comunas de Menton e de Ròcabruna foguèron restacadas al reialme de Savòia-Sardenha. Amb lo restacament de Savòia e del Comtat de Niça a França en 1860, la scission de Menton e de Ròcabruna foguèt definitivament actada pel tractat del 2 de febrièr de 1861 entre l’emperaire Napoleon III e lo prince Carles III. Lo partiment èra consumat. Lo principat èra desmembrat e una brava part de son territòri annexada.
 
La desseparacion de Menton e de Ròcabruna èra estada funèsta pel tresaur princièr. Aquò èra Menton, amb sas taxas e sas doanas, l’exportacion de sos lemons, que balhava las recèptas mai importantas. Seriá d’ara enlà possible al principat, reduch a sol territòri de Mónegue, d’assegurar las despensas obligatòrias e l’entretenença d’una cort?”. Òc! Èra possible. Per aquò far caliá transformar lo pricipat en paradís fiscal. Atal mai d’una banca e companhiá d’assegurança foguèron creadas. D’autras se venguèron installar sul Rocàs per beneficiar d’avantatges que podián pas trobar endacòm mai en Euròpa. Foguèt tanben creada la Societat dels Banhs de Mar e lo casinò al moment que, en aquela fin de sègle XIXn, començava de se desvolopar un torisme aristocratic e borgés. Per clavar, ai enveja d’escriure qu’es atal que Mónegue devenguèt Mónegue e que Mónegue demòra.
 
 
 
 
Sèrgi Viaule
 
 

LABANDE, Leon-Onorat, 2014, Histoire de la principauté de Monaco, Éditions des Régionalismes, 305 paginas 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

mentonasc Mentan
9.

#3 A Mónego i son de monegasques d'un costat de riques de l'autre. E gaire de mesquium (mesclum)...

  • 1
  • 0
Domergue Sumien
8.

#7 Aquesta manca de clartat dau mot 'ligur' es pas practica, o reconeissi. Mai en tot cas, es pas un cambiament de terminologia qu'arrestarà l'estupiditat dei pseudoliguristas que vòlon annexar de tèrras occitanas.

  • 0
  • 0
mentonasc Mentan
7.

#6 confusian entre "ligure" d'ancui e d'aier d'aitant mai prejudiciabla qu'es un pretèxto per cèrts genovesistas de dire qu'e gentes parlan ancui ligure fins a Cana. Consultar de pàgine wiki sus 'o mentonasc per exempie.

  • 1
  • 0
Domergue Sumien
6.

#5 «'U ligures pòble PREroman, poblèran un airal fins a Montpelhièr! 'A regian "Ligúria" d'Itàlia a 'u ligurians coma abitants. Es tot.»
=> La distincion de sens entre "ligure" e "ligurien" es una curiositat que se limita a certaneis usatges universitaris en lenga francesa. Lo francés corrent coneis pas aquela distincion. Tanpauc i a pas de distincion d'aqueu tipe en occitan, ni en italian, ni dins ges d'autra lenga romanica.

  • 2
  • 0
mentonasc Mentan
5.

"[Gènoa] ciutat-republica ligura". 'U ligures pòble PREroman, poblèran un airal fins a Montpelhièr! 'A regian "Ligúria" d'Itàlia a 'u ligurians coma abitants. Es tot.

"microestat demorat pauc o pro un paradís fiscal"
Es pus 'o cas despui 2010. Veire 'a tièra de l'OCDE principalament."

Avanch 1200 e súbia, 'a ròca (monegasca) es d'a República de Pelha.

  • 1
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article