Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Er occitan ena glèisa (I)

Er occitan ena glèisa (I)
Er occitan ena glèisa (I) | Google Maps
Jusèp Loís Sans Socasau

Jusèp Loís Sans Socasau

Jusèp Loís Sans Socasau ei èx-president der Institut d'Estudis Aranesi-Acadèmia Aranesa dera Lengua Occitana (IEA-AALO)

Mai d’informacions

Bon dia des aninòs! Er auantatge que me da aguest article hè que toti es que la liegetz, en compliment dera tradicion, agegatz recebut eth mèn “aninòs” (ven de an+nau) abans de que jo receba eth vòste e per açò auetz era obligacion de dar-me quauquarren o de convidar-me. Quede pendent, non vo’n desbrembegatz. Ara prumèra que mos veigam...

Era celebracion eucaristica de Cap d’an, ena Val d’Aran, mos l’explique Joan Amades en Costumari... e tanben Juli Soler en La Vall d’Aran. Dempús der ofertòri eth capelhan benedís un pan qu’ei trossejat e es bocins se meten laguens d’ua cistalha. En dèishen un canteth. Un escolan les repartís entre es fideus, dempús de que punen era patz (una placa petita de metau damb era imatge de Nòste Sénher). Es fidèus an de díder un parenòste entàs anmes dera casa qu’a dat eth pan, e dempús se senhen e se l’empòrten. Aguesta ceremònia ei coneishuda coma “eth pan senhat”. En acabar, er escolan pòrte eth cantet entara casa qu’aurà de facilitar eth pan entara següenta celebracion. En cada hèsta se hè era madeisha ceremònia. Aguest costum a generat un arrepervèri; quan morís quauquarrés es assistents ar enterrament diden “veiram a qui aurà deishat eth canteth” lo que signifique a veir qui serà eth següent en morir, e en hèr-li er enterrament.

Se vatz entàs cementèris dera Val d’Aran trobaratz inscripcions en occitan enes labades. Non son era majoria, però n’i a un shinhau per tot. S’i meteren ena epòca democratica, en moment deth ressorgiment der emplec formau dera lengua; però, non pas totes, n’i a d’abans. Era prumèra, era mès antica, ei ben visibla en cementèri Sant Miquèu de Vielha. Ei era que correspon a Mossen Manuel Birbe que moric er an 1961. Era hòssa ei plaçada en camin, ath miei deth pas; ei facil de cauishigar-la, de caminà’i peth dessús; ei era hòssa mès cauishigada dera Val d’Aran. Conden de Mossen Manuèl, aqueri que la coneisheren, qu’entàs enterraments hège a participar a toti es capelhans dera Val d’Aran: Mossen Cinto de Vilac (que dirigie er Espitau), Mossen de Casau, d’Es Bòrdes… e que dempús der acte s’amassauen entà jogar ara brisca e que Mossen Manuèl guanhaue tostemp. Es dimenges anaue a hèr missa en tunèl a on i auie ua colònia damb mès gent qu’en Vielha.

Fòrça mès documentat ei que Mossen Manuèl en 1931 portèc eth Crist de Mijaran deth santuari de Mijaran entara gleìsa parroquiau de Vielha entà que siguesse mès segur, mès protegit, deuant d’ua possibla espoliacion. Segurament açò sauvèc aguesta magnifica òbra d’ua desaparicion segura, s’auem en compde es panaments dera epòca e era explosion que destruïc era glèisa, pendent era guèrra civiu, ara fin d’abriu de 1938. Mossen Manuèl siguec archiprèste dera Val d’Aran e mossen en Vielha pendent 42 ans.

Era hòssa de Mossen Manuèl ei ath miei deth camin per ua demana personau, pera sua volontat. Volie èster enterrat en miei deth camin coma quauqui religiosi enes catedrals, e qu’era gent la cauishiguèsse.

Ena labada i a escrit “Aciu demure era resurecciun Mussen Manuel Birbe Camp arxiprest d’Arán e rectu de Viella durant 42 ans, que descanséc ena pats d’et senyú as 92, eth dia 15 de deseme de 1961”. Era grafia ei particulara, però mèrque ua tendéncia… era d’emplegar era lengua pròpria. Era lengua dera labada dera hòssa ei segurament ua decision de Mossen Jaume Armengol, qu’en moment dera mòrt de Mossen Manuèl ère rector en Vielha. Jaume Armengol visquec es prumèrs moviments ena defensa dera lengua pròpia e siguec eth promotor der Amas Liric dera Val d’Aran (1972) que tanta importància auec en futur de recuperacion der aranés.

Eth papèr dera glèisa, en relacion ara lengua deth país, a estat de lideratge, d’acompanhament, de compromís.

Eth periodista Dioni López explique en El malestar de las ciudades qu’era construccion dera identitat nacional espanhòla a estat un fracàs e que per açò es lengües territoriaus, catalan, euskera, galhèc, occitan... an auut ua potenciacion superiora ara qu’an obtengut en França o en Itàlia. Era explicacion ei qu’entà crear un estat ei de besonh ua lengua e qu’era implantacion a de besonh, pendent diuèrses generacions, dera escòla, entà implantar-la. Er Estat espanhòl, conservador, pactèc damb era glèisa entà que dirigisse era educacion, causa que non passèc en França. Mos ditz Dioni que “era religion ei fondamentau entà compréner perque Catalonha e eth País Basc consèrven era sua lengua”, “era religion a eth sòn mapa e eth sòn temps, li ei lo de madeish de predicar en ua lengua o en quinze”. Açò a produït qu’en França e Itàlia, damb era educacion en mans der Estat, en un sègle, agen es sues lengües territoriaus en un estat de desaparicion fòrça mès auançat.

Ena Val d’Aran abans der acabament dera epòca franquista er occitan ère ensenhat enes escòles religioses, de manèra volontària, e segurament ua labada funerària, escrita en occitan, en 1961, en França e Itàlia ère inimaginabla e ena Val d’Aran siguec ua realitat tot e èster en plena dictadura.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article