Èi observat que la preocupacion per una lenga estandard es una obsession tipica dels pòbles de l’Estat espanhòl. Mès, estranhament, fòra d’aqueth Estat, en general, òm se’n fot pro, o almens, òm considèra pas l’estandard coma una condicion sine qua non de bona santat sociolinguistica.
Las autas lengas, tanplan las minoritàrias coma le breton o le gallés, se pòden ocasionalament pausar questions graficas, mès rarament en tèrmes d’«estandard» o pas. E en tot cas, ne fèn pas un enjòc incondicional de subrevida.
Benlèu que sortir del quadre espanhòl mena a arrestar de pensar las lengas en tèrmes d’estandard?

@Eduard: En català, teniu almens tres estàndards: el principatí, el valencià i el balear. I probablement que n'hi manca u que podrien fer servir els catalans del nord, sense parlar dels algueresos. Els catalans, en català, els llemosins en llemosí, els gascons en gascó, els provençals en provençal, res de mes normal. I occitans tots.

la falta d'un estàndard i l'acceptació de la disgregació dialectal en les llengües minoritzades juga a la seva contra. Penso que cal establir un estàndard únic per a tot el territori i que sigui el referent de la llengua. Tot això sense demonitzar les expressions dialectals i tenint cura de construir l'estàndard sense marginar a cap varietat dialectal.