Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

entrevista

«Ai volgut botar en evidéncia coma l’òme dins sas contradiccions pòt èstre secutaire e secutat dins lo mesme moment»

realizaire

Abo lhi òmes viatjavan tanben las idèas Es estaa una experiéncia culturala extraordinària, mas tanben una experiéncia
umana Après lo masèl dei catars es vengut lo masèl dei jusieus, es vengut lo masèl dei pòbles de l’America Latina, es vengut lo masèl dei pòbles de l’America dal Nòrd, dei armènis... Es la coneissença e la cultura que nos fan subremontar aquela malediccion qu’avèm tuchi nosautri dedins. E nos fa èstre secutats e secutaires dins lo mesme moment. Avèm tanben organizat una exposicion sus lo tèma abo de fotografias de las scènas dal filme Aquest an avèm una ocasion particulara: lo 700n anniversari de la mòrt d’aquel qu’es considerat coma lo darrier catar, Guilhèm de Belibasta


Lo filme Bogre, realizat pel cineasta occitan conegut Fredo Valla, se presenta uèi en primièra al Festenal Internacional de Cinèma de Sòfia. Lo filme es un documentari de mai de tres oras que rapòrta una crusèla persecucion religiosa amb de consequéncias umanitàrias desastrosas. A mai, s’i revèla d'istòrias tombadas dins la desmembrança, l’anar e venir de personas, de culturas e d’idèas que bastiguèron en Occitània una civilizacion revolucionària que l’intolerància poguèt pas suportar.
 
La redaccion de Jornalet avèm agut l’escasença de veire lo filme en avança, e nos sèm esmoguts. Sul pic, avèm parlat per videoconferéncia amb son realizaire, Fredo Valla.

 

 


Mai qu’un filme, nos a semblat que Bogre fa una reconeissença istorica del masèl qu’avèm patit, mai que mai coma pòble.
 
Bogre nais d’una paraula. De la paraula bogre, que la disiá mon paire coma se ditz en ben d’endrechs d’Occitània, e s’èra perdut lo sens d’aquesta paraula. Mas sa difusion nos fa reconóisser coma pòble. Pas solament bogre, i a tanben d’autras questions que nos fan reconóisser coma pòble. La lenga subretot. Pas l’èstre catar. Mas lo catarisme es estat una istòria fòrça importanta dins nòstra istòria. Una istòria qu’es vengua clandestina, qu’es estaa estremaa, e qu’en Itàlia ont lo catarisme es estat tan important coma en Occitània es estaa totalament eissubliaa.
 
Mas aquò que m’a possat a realizar aquest trabalh es estat lhi rescontres. Lo primier al començament dei ans 1990 abo l’istoriana Anne Brenon, a la mia casa e que m’aviá fach present d’un libre, Le vrai visage du catharisme, qu’avio legit abo una granda passion. E lo second rescontre important foguèt en Bulgaria. Èro en aquel país per realizar d’emissions per la television italiana. Uech emissions. Lo subjècte èra lo cambiament politic, lo passatge d’un sistèma politic a l’autre. E en aquela ocasion ai rescontrat l’istoriana Axinia Džurova, dal Centre Ivan Dujčev a Sòfia, que m’a parlat dei bogomils e m’a dich que bogomils e catars èran fraires.
 
La doctrina dei bogomils a fach una longa via vèrs Occitània, vèrs Itàlia, vèrs França, vèrs Alemanha... perque es pas verai que l’Edat Mejana èra un temps onte lo monde viatjava pas. Non! Lo monde viatjavan. De segur avián pas de veituras, viatjavan a pè o viatjavan a caval. Mas abo lhi òmes viatjavan tanben las idèas e viatjava decò una idèa de Dieu originala, fòrta; una idèa de Dieu que remontava al primier cristianisme que disiá que lhi òmes devon víver dins la patz lhi uns abo lhi autri. Una idèa de Dieu qu’èra contra las estratificacions socialas. Una idèa de Dieu que disiá qu’òmes e fremas èran pas diferents. Chal pas exagerar, saique sempre dins la societat masclista medievala, mas aquesta èra la doctrina. Revolucionària per l’epòca.
 
E alora sio partit... —Vosautri o sabètz, sio un òme de cinèma, un òme que trabalho al cinèma— E alora sio partit a l’idèa qu’èra jamai vist un filme que metèsse en rapòrt aquesta istòria. Sio partit per far aquest filme. Ai començat de l’escríver, e puèi chal dire qu’ai agut l’astre d’aver fondat abo un companh realizaire coma ieu una escòla de cinèma, e sio partit en parlant d’aquesta idèa abo lhi joves d’aquela escòla de cinèma e ai engatjat qualqu’un per trabalhar abo ieu.
 
Es estaa una experiéncia culturala extraordinària, mas tanben una experiéncia umana. E tanben per lor es estaa una experiéncia umana perque an agut l’ocasion de parlar e de practicar l’occitan non solament dins una vision teòrica mas tanben una vision pràctica, e non pas solament sus de realizacions cortas, lhi classics cortmetratges que fan lhi joves cineastas, non...
 
 
I a un rapòrt amb lo masèl dels josieus e lo masèl que patiguèron los catars dins lo filme.
 
I a, de segur, un rapòrt e aquest rapòrt l’ai volgut soslinhar e l’ai volgut botar en evidéncia. Ai volgut botar en evidéncia coma l’òme dins sas contradiccions pòt èstre secutaire e secutat dins lo mesme moment. E coma lo masèl dei catars es pas tant ni lo primier ni lo darrier. Perque après lo masèl dels catars es vengut lo masèl dei jusieus, es vengut lo masèl dei pòbles de l’America Latina, es vengut lo masèl dei pòbles de l’America dal Nòrd, dei armènis... Après tot aquò i a encara aquela indiferéncia, aquela intolerància qu’encara encuei avèm envèrs aquel qu’es diferent de nosautri... diferent perque parla una autra lenga, diferent perque a una autra religion, diferent perque arriba d’Africa, diferent perque la siá pèl a una autra color... Aquesta paur d’aquel qu’es diferent de nosautri es enraiçaa dins l’òme e se pòt combàter abo la coneissença e la cultura. Es la coneissença e la cultura que nos fan subremontar aquela malediccion que portam tuchi nosautri dedins. E nos fa èstre secutats e secutaires dins lo mesme moment.
 
 
Lo filme a per tòca de far conéisser los faches istorics, mas tanben de metre en valor e de rendre omenatge a la lenga occitana, o puslèu de la dignificar.
 
A ben, de segur! Sio militant occitan despuei qu’ai 19 ans! Se i a una question qu’ai jamai renonciat dins ma vita es aquela. Saique encuei pensar a Occitània coma la pensàvem nosautri joves quora aviam vint ans es una utopia, mas ai pas jamai renonciat. Per ieu es estat normal de far un filme onte la lenga occitana es presenta al mesme plan dal bulgar, de l’italian, dal francés, dal bosniac. Totas las lengas de totas las versions son sostitolaas, que siá la version italiana, lo francés, l’occitan, lo bosniac, lo bulgar... Ai volgut que totas las lengas foguèsson sus lo mesme plan e ai demandat a chasque intervistat de parlar la lenga qu’el aviá chausit.
 
 
Avètz una longa carrièra al cinèma!
 
Me sio format coma cineasta a l’escòla d’Ermanno Olmi que de segur coneissètz per lo filme qu’aviá ganhat a Canas en l’an 1978, L’arbre aux sabots. Es un grand filme. Es estat un grand mèstre dal cinèma italian e europèu.
 
 
Bogre es un filme de 3 oras e 12 minutas. Nos avètz demandat de l’agachar tot d’un còp. Vertadièrament, valiá la pena. Es long perque caliá dire tot plen de causas?
 
Sabètz? Quora un realizaire fai un filme per un productor, per una produccion, alora es al productor de dir: «Chal un documentari, lo mielhs es lo far de 50 minutas de 75 perque puei vai a la tèle, chal considerar la publicitat...». E ieu ai totjorn pensat qu’un filme dura lo temps que chal que dure. Ni mai ni mens. Alora, abo Bogre avio pas aquel problèma. I a dos productors e un productor onorari, e an comprés lo sens d’aquesta produccion.
 
Dins un primier temps, m’èro pausat la question se seriá tròp long, mas en lo far ai comprés que poiriá pas èstre diferent. Lo film deviá durar lo temps que deviá durar. Ni mai ni mens. E aquò es estat sostengut, siá dei mieus collaboraors qu’an fach lo montatge, siá de la produccion. Es una produccion de l’associacion occitanista la Chambra d’Òc mas i a tanben de productors independents, Incandenza Film, e i a una produccion d’un amic qu’a fach de cinèma experimental en lhi ans 1970-1980 que me diguèt que li agradariá ben d’èstre productor onorari dal filme: una figura nòva qu’avio jamai vist en un filme mas coma o podiam far o avèm fach.
 
E demando ai espectators d’èstre complices dal mieu trabalh, de far l’esfòrç de veire lo filme tot de tira, dal principi a la fin, coma dins una sala de cinèma, per pèrdre pas la tension vèrs l’istòria que lo filme conta.
 
 
Es prevista una distribucion d’aqueste filme? Se presenta aqueste dimenge (21 de març) a Sòfia...
 
Es la primiera mondiala al festival de Sòfia. Vieno just de far l’entrevista abo lo festival. E es al festival La Beriso Ibride perque, estranh coma tot, per una part lo filme anarà tant en salas coma en streaming.
 
En Itàlia, avèm pas encara fach la primiera perque lhi teatres, lhi cinèmas e lhi musèus son barrats per la question de la pandemia. Mas la primiera en Itàlia es prevista a Turin lo 5 de mai. I a un gròs programa de projeccions en Itàlia mas i a pas un calendari perque al moment d’ara es impossible de fixar un calendari.
 
Penso que dal mes de mai enavans, coma en Occitània es previst un cicle de projeccions a Besièrs, a Tolosa, a Pau, a Tarba... a partir dal mes de setembre, aurai jai de portar lo filme en Catalonha subretot perque aquest an avèm una ocasion particulara: lo 700n anniversari de la mòrt d’aquel qu’es considerat coma lo darrier catar, Guilhèm de Belibasta, que s’èra refugiat en Catalonha, e puei de l’espion Arnaut Sicre qu’es menat fins a la comtat de Fois e puei es brutlat sus lo lenhier l’an d’après. Aquò èra l’an 1321. Aquest an, 2021 es lo 700n anniversari, es la bòna ocasion per parlar dei catars, per mostrar lo filme, per renovelar l’afrairament occitanocatalan.
 
Avèm tanben organizat una exposicion sus lo tèma abo de fotografias de las scènas dal filme. La produccion es de l’Institut d’Estudis Occitans qu’avèm aicí en cò nòstre que se chama Espaci Occitan. Es en tres lengas: occitan, italian e francés.
 
 
Qual es vòstre rapòrt amb l’occitanisme?
 
Fau part de la còla culturala de la Chambra d’Òc. Lo rapòrt abo lo monde occitanista de l’Occitània Granda es subretot abo lo CIRDÒC de Besièrs. Es abo ilhs qu’avèm bastit aquest projècte de collaboracion. E de fach son tanben en produccion e an sostengut tanben economicament lo filme.
 
De l’autre cant, nosautri avèm consignat al CIRDÒC la còpia de tot lo filmatge, de tot lo material qu’es estat virat per lo filme. E la cinematèca del CIRDÒC pòt utilizar tot aqueste material. Almens dètz oras de filmatge i avèm.
 
 
Quand comencèretz, sabiatz tot çò que contariatz? O es estada una recèrca continua mentre que se fasiá lo filme?
 
Siam partits d’una maniera imprudenta dal sens qu’es vengut un sosten economic important per realizar un primier filmatge en Bulgaria. Aviam pas mai qu’aquò. Mas siam partits. Comencèrem per aquò.
 
Quora un cineasta coma ieu trabalha abo una societat de produccion normalament passan tres ans de l’idèa al moment de far lo filmatge. Coma avio paur de víver aquela experiéncia, l’idèa foguèt de seguir la realizacion lo mai lèu possible. Es estaa una escomessa. E siam partits per Bulgaria.
 
Puei avèm botat en pè çò qu’en italian se ditz crowdfunding, una recòlta d’argent e pauc a cha pauc avèm construch un grop de personas, gents, fondacions qu’èran interessaas a sostiéner mon trabalh e mon filme. D’associacions en Itàlia e d’autres fondacions en Bulgaria an donat un gròs sosten al filme.
 
E puèi chal tanben dire qu’ai demandat ai mieus collaboraors de l’escòla de trabalhar en aquest filme en compensacion abo un salari non plen. Per exemple, normalament en Itàlia un engenhaire dal son pilha 200 èuros o 250 èuros per jorn; nosautri avèm trabalhat a 100 èuros lo jorn.
 
 
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Terric Lause Quilhan
1.

Òsca a Jornalet per aquesta entrevista e pel trabalh enòrme de transcripcion e redaccion, una escomesa de cada jorn!

  • 15
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article