Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Actualitats

Lo mistèri de la Montanha Negra

Cristina Clairmont es una escrivana occitana aculturada. D’unes dirián “lengacopada”. Escriguèt en francés una òbra abondosa. Ne faguèt revirar en occitan qualques titols. En poësia, foguèron revirats sos recuèlhs “Reialme d’Apamèu” e “Sinfonia occitana”. Aqueste darrièr tradusit per Andrieu Lagarda. Tot sapient que la lenga nòstra es estada la de son enfància e coneissent son estacament a l’occitan, es per ieu de mal comprene que Cristina Clairmont age pas agut la volontat de recuperar sa lenga mairala. Es a n’aquel constat que se mesura, non soncament l’alienacion personala d’unes d’entres nautres, mas tanben l’alienacion de tot un pòble. Un pòble victima d’una colonisacion tarribla ont cap de vilatge, cap de masatge, a pas pogut passar a travèrs las malhas sarradas del fialat tendut per l’imperialisme franchimand. La maquina franchimanda d’assimilacion foguèt concebuda per que deguns foguèsse pas esparnhat. Es una evidéncia que, de quant en quora, es necessari de rebrembar.


Aqueste obratge es autobografic. Es lo raconte, per l’autora, de son enfància passada dins la Montanha Negra. Mai precisament d’una partida de son enfància, valent a dire las annadas de guèrra, entre 1939 e 1945. Tre veire lo titol de l’obratge foguèri esmòugut. Cal dire que soi un afogat, per dire pas un fòl, de Montanha Negra. Visquèri de temps al pè d’aquesta montanha e agèri lo plaser de la descobrir dins lo mendre de sos recantons. La trevèri dins totes los sens e en tota sason, çò que fa, qu’amb lo temps, venguèt naturalament “ma” montanha. Vòli dire per aquí, qu’amai per conéisser pauc e pro los autres massís occitans, es aqueste mon preferit. Aquel massís, qu’es un pauc l’òs bertrand del Massís Central, es un monde a n’el sol. Inspirèt qualques escrivans. Claudi Assemat e Gui Vialar escriguèron de paginas meravelhosas sus aquel airal benesit d’Occitània. Tanlèu aver après l’existéncia del libre de Cristina Clairmont, m’afanèri de lo crompar.
 
Emai foguèri pas decebut. L’autora es d’una sensibilitat bèla. A una percepcion aguda de la natura e de las mors umanas. Sas descripcions de l’environa son preciosas per lor clartat e lors detalhs. Sap far tornar viure un vilatge dins sas complexitats ecologicas e societalas. Condreitament, comptan per ela las inter-relacions umanas e environamentalas. Del còp, sos legeires aprofièchan e se congostan de son escritura escarrabilhada.
 
Cal dire que dins aqueste raconte, Cristina Clairmont “torna en enfància”. Emplegui aquesta expression maladrecha per dire qu’òm se pòt malaisidament revirar sus son enfància sens càiser dins un banh pichon de nostalgia. Tot comptat e rebatut, l’autora se garda de tombar dins la trapèla. Es a n’aquò que se mesura tota la mestresa de l’autora. Se tracha pas dins aqueste libre ni d’enfància somiada, nimai de “paradís perdut”. Vos aurà pas escapat que lo periòde autobiografic correspond a las annadas de guèrra, amb totes los dramas e las privacions qu’aquò supausa. Dins un airal ont la Resistància a la barbaria nazia èra presenta e plan organisada, las populacions dels vilatges montanhòls èran preses en entenalhas entre los belligerants. A tot moment podián èsser presas en ostatge per l’armada alemanda d’occupacion. Aquelas tensions contunhas de subrevida èran tan emprenhentas que podián pas escapar a una mainada de uèit-dotze ans. Conta amb pudor cossí dins aquel periòde foguèt confrontada a la mòrt.
 
Malgrat la paur, malgrat la carestiá, malgrat la separacion d’amb sos parents, la pichona Cristina traparà dins la Montanha Negra de qué se fargar una personalitat. Entre grand-parents, tantas e oncles, cosins e cosinas, la drolleta capitarà a descobrir lo meravilhós demest lo morbide. Sauprà far la tria. Traparà solaç dins la natura encara salvatja de la montanha, mas tanben alprèp de las bèstias d’ostal, cats e gosses, coma del bestial de la bòria. Se chalarà de la preséncia dels ases, cavals, vacas, fedas e cabras. Sens càiser dins un naturalisme de marrida lei, nos balha a descobrir, a travèrs la vision ninòia d’una mainada, un mitan que totes los campanhòls coneisson. Sas descripcions e sentidas son a l’encòp justas e cargadas de poësia. Aquò’s aquò que fa la fòrça encantaira de la pròsa de Cristina Clairmont.
 
Lo libre es estat revirat en lenga nòstra per Robèrt Roncalli. Un òme que fins ara coneissián pas. A fach un trabalh que trastajarai pas de qualificar d’esblaugissent. Fa una lenga remirabla. A sabut desjogar la trapela qu’auriá consistit a seguir de tròp près la lenga francesa. La doas lengas son talament prèpas qu’es una tendèla que grelha de longa lo reviraire. A n’aquel jòc, los pus degordits, los pus experimentats, s’i son daissats prene. Foguèt pas lo cas de Robèrt Roncalli que faguèt un vertadièr trabalh de reescritura dins una lenga rica e gostosa. A sabut conjugar son engèni amb lo de l’autora per una resulta remarcabla. Los dos complicis nos ofrisson aquí dos cent quaranta paginas de bona lenga.
 
Ça que la, lo confòrt de lectura es una mica gastat pel fach que dins lo volume, mantunes còps, se i trapa de paginas en doble. Una marrida mesa en pagina, un marrit montatge del volume que devem a las edicions Lacour-Ollé. Un ostal que se fa glòria d’existir desempuèi 1791 mas qu’en 2011 èra sempre incapable d’alestir condreitament un libre. Comprenga qual poirà! Per delà aquel auvari, cal crompar e legir aqueste libre. D’ont mai que d’aquestas passas avem pas grand’causa d’autre a nos metre jos uèlhs. Lo libre se pòt crompar en linha.
 
 
 
 
Sèrgi Viaule
 
 
 
 
 
_____
CLAIRMONT, Cristina. Lo mistèri de la Montanha Negra. Edicions Lacour, 2011. 240 paginas.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article