Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Actualitats

L’occitan de la setmana: Bernadette Lafont

Bernadette Lafont en 2007
Bernadette Lafont en 2007 | Michaël Bemelmans

Tèxte legit

Cada dissabte, e gràcias a Clamenç Pech, presentarem dins Jornalet un personatge istoric del país nòstre, extrach de la cronica de Ràdio Occitània “L’occitan del jorn”, que se difusa de diluns a divendres dins l’encastre de l’emission “L’ora del tè” entre 17h e 18h.


A Lafont de Nimes dediqui aqueste papièr. Non parli pas de l’escrivan e sociolingüista, parli de l’actritz que se faguèt un nom malgrat un environament familial gaire favorable a una tala espelison. Bernadette Lafont nasquèt en 1938 al dintre d’una familha protestanta de Nimes; sa maire, desirosa d’aver un dròlle, l’apelarà de longa “Bernard”. Dançaira classica, pantaissa de far de cinèma. Esposarà a 18 ans lo comedian Gérard Blain e lo seguirà a París ont rescontrarà los realizaires de la Nouvelle Vague. Atal la bèla gardesa aurà son primièr ròtle davant la camèra de Sénher François Truffaut, per un filme cort entitolat Les Mistons e filmat per carrièras a Nimes. L’istòria? Son de “nistons” o “mistons”, de jovents nimesencs qu’embèstian un parelh que se passeja per carrièras.
 
Atal nasquèt un second còp Bernadeta Lafont, egèria de la Nouvelle Vague. Faguèt de passatges remarcats davant la camèra de Truffaut, de segur, mas tanben davant la de Claude Chabrol amb de filmes longs coma Le Beau Serge o encara Les Bonnes Femmes. Totalisarà un pauc mai de 120 filmes de totas menas. Coneguèt un periòde experimental pendent los ans 70 e faguèt puèi coneissença amb lo teatre en 1978. Jòga de pèças de Copi, Guitry, Panhòl… Li agrada l’exercici. A tal punt que declarèt: “Vòli ben jamai far de cinèma se pòdi totjorn far de teatre”.
 
Lo cinèma serà tota sa vida mas serà tanben un instrument de subrevivéncia. Bernadette se desseparèt pro lèu de Gérard Blain per esposar Diourka Medvecsky, un escalpraire ongrés. Auràn tres enfants, dont Paulina que vendrà actritz ela tanben. Malastrosament, la joventa morirà accidentalament en 1988 a l’escasença d’una passejada per las Cevenas. Son còs foguèt pas descobèrt que tres meses après sa desaparicion. Sa maire se refugièt dins lo trabalh.
 
Cal creire qu’aquela actitud foguèt salutària que, malgrat lo dòl e la lanha, la carrièra de Bernadette Lafont foguèt d’una longevitat excepcionala. L’empachèt pas de voler transmetre son saber-far e ajudar a de joves talents de se manifestar, especialament pel biais dels talhièrs de creacion audiovisuala de Somèire que presidiguèt entre 1990 e 1996. Infatigabla, serà a l’aficha en 2013 de Paulette e Attila Marcel, doas comèdias, abans de morir d’un malaise cardiac a l’atge de 74 ans, a l’espital de Nimes. Coma o vòl la costuma protestanta, serà sepelida dins lo jardin del domeni familial.
 
 
 
 
Clamenç Pech






abonar los amics de Jornalet
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Léon-Marius Montpellier
20.

#19 Òc, l'amic, aquò m'esclaira, mercé plan.

  • 0
  • 0
Franc Bardòu
19.

#18 Non pòdi respondre que per ieu-meteis. Non refusi ni la cultura francesa nis cap autra cultura que siá. Çò que refusi fèrmament e rigorosament, es qu'òm m'impause una nacionalitat que non es mieuna (per amor que non m'i pòdi reconéisser dedins), e qu'aquela nacionalitat siá francesa o non non es pas lo problèma. Lo problèma es qu'òm la m'impause. Non vos i cal pas enganar, aquí subre.

Per me fargar un rèireplan litarari, sabori de contunh las culturas occitana, catalana, italianas, castelhana, basca, celticas, germanicas, anglo-saxonas, chinesas, indianas, russa, japonesa, grèca, araba classica, persana emai francesa. Aquò, me sembla, fortifica ma cultura : la que m'i soi dedins reconegut sense esfòrç, la cultura occitana. Non vos parli pas de rejècte : vos parli de sabor.

Mas a cada pas que fau dins la nebla que mena a deman, causissi de saborar çò que vos disi saborar. Non i pòdi sofrir l'obligacion pus mendra. Vos esclaira, Léon-Marius ? Òr, qui nos impausa sa cultura que se, de tota evidéncia ontologica originala, se deguèsse d'èsser la nòstra, a nosautres, pòble occitan ? Çò que rejècte es l'impausicion, l'assimilacion culturala, que res de senut ni de rasonable non pòt justificar en defòra de la lei del mai fòrt qu'esclafa (e qu'esfaça) los mai febles. Òr, ni ùa cultura ni ma civilizacion (mon art de viure dins la ciutat) non se ppòdon reconéisser dins la lei salvatja e barbara del mai fòrt qu'esclafa lo mai feble. Nimai, encara mens, mon asuèlh politic…

  • 3
  • 0
Léon-Marius Montpellier
18.

#7 Mon développement sera court.
Je ne comprends pas ce "racisme" inversé, voilà tout.
Il faudrait refuser la culture française parce qu'elle n'est pas nôtre ?
Mais, braves amis, ce qui est beau avec la culture occitane c'est qu'elle est double (et donc très riche) : française et occitane (et c'est vrai dans l'autre sens).
Si je devais me priver de toute la culture française, je serais bien triste...
Pas d'insultes, s'il vous plaît, on est "entre nous".
Léon-Marius

  • 1
  • 0
Gentibus Occitaniae
17.

#15 Es una bona idèia "Las gens d'Occitàna". Seria saique força mai proche de la realitat. D'autant pus que i-a pas sonque d'occitans que naissan o vivan en Occitània.

  • 2
  • 0
cissonet occitània
16.

#15 Prepausi "D'aquì, d'alai" o "D'alai l'amna d'aquì ten" (perqué digùs es pas pro-fet en son paìs...)

  • 1
  • 1

Escriu un comentari sus aqueste article