Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Actualitats

Pèire e Maria, un drama païsan al moment de la guèrra de 1914

| Musèu d'Orsay
Sul pont d’Ortés de la literatura occitana ausiguèri parlar en ben de Ferran Delèris. Èra, plan solide, abans de lo legir. Primièra e prompta reflexion: aquí plan un escrivan que s’amerita renomada. Vòli pas dire entapr’aquí que Pèire e Maria [Pèire e Marià] siá lo cap d’òbra literari del sègle. Pasmens avèm aquí un romanòt onèst que plan monde auràn gaug de legir.
 
A mai per se’n parar, jutjar sens comparar es malaisat. Atanben sens voler jutjar ni comparar a tot pèrdre, quand se parla d’una òbra, òm es sempre portat a se rebrembar d’autras ausidas, d’autras visions, d’autras sentors, d’autras atmosfèras, d’autres sentits, d’autres sòmis. Legir Ferran Delèris sens qu’aquò fasque pensar al paure Enric Molin seriá aver pas jamai legit lo mèstre de Joan Bodon.
 
Per qual legiguèt tot Molin, coma agèri ieu lo plaser d’o far, retrobarà dins aquesta òbra de Ferran Delèris tota la vena del roman païsan roergat. Mas mèfi! Quand escrivi e disi “roman païsan” i a pas res de pejoratiu dins mon prepaus. E d’alhors, puslèu que de dire “roman païsan” deuriái puslèu escriure “drama païsan”.
 
Cadun sap qu’En Delèris (que n’es pas a son primièr roman) e Molin (siaguèsse pas qu’amb Kathleen) sabon l’un e l’autre vistalhar quicòm mai que lo campèstre nòstre. Ça que la, l’emocion se trapa tanplan en çò nòstre qu’endacòm mai. Los pus grands escrivans son los que partisson d’en d’aquí ont son per ganhar l’universal. Los que son obligats de recórrer a l’exotisme son sovent los que son incapables de tirar, de revelar la complexitat dels sentits e dels sentiments umans. Lo paradís e l’infèrn s’amagan de pertot. Sols los artistas màgers los sabon desnisar, los desboscar e los entrefondre a còps de passions umanas.
 
An aquel jòc Ferran Delèris es passat mèstre. Per n’acabar amb lo qualificatiu de “roman païsan / drama païsan” emplegat pus naut, se Pèire e Maria es òbra a poder restacar an aquel genre, es per blosa question cronologica. L’autor decidiguèt que lo drama se debanariá al moment de la guèrra de 1914. Mas lo drama que se jòga aquí se seriá pogut debanar en 1942 o en 1960. Malurosament la famosa frasa del libre “M’an tuat lo meu dròlle” retronissiá encara en Occitània fins a 1962. An aquela epòca èra un còp de mai per en causa de l’imperialisme francés. De fach, mandar tuar de monde colonizats en ensajant de raubar lo país al vesin, lo crime d’imperialisme èra dos còps mai insuportable. Mas d’aqueste punt de vista, los crimes de França son sens bòla.
 
Finalament tot lo libre vira a l’entorn d’aqueste constat milanta còps regretat: la guèrra es lo pièger dels crimes contra l’umanitat. Ferran Delèris, aprèp plan d’autres, denóncia, un còp de mai, l’òrra conspiracion de la bestiesa umana contra paratge. Denóncia la conspiracion de l’òme contra l’umanitat. Mas amb tantas bombas atomicas e quimicas que demòran ensús de nautres, es pas malurós que de temps en temps qualqu’un nos vengue rebrembar l’absurditat, lo necitge de la guèrra imperialista.
 
Pèire e Maria es tot simplament l’istòria simpla de monde simples. L’istòria d’un amor abrandat e subtament atudat, d’una vida dalhada al moment de la prima, d’una bòria daissada sens braces, d’un país vençut e alienat que manda sos enfants se batre al servici de l’opressor. Tantes innocents que creguèron qu’Alsàcia e Lorena èran francesas alara que lor seriá estat aisit de dobrir una mapa rotièra e de ne legir los toponims per se mainar qu’èra pas vertat. Tantes innocents que se fasquèron tanben engarçar per la pression psicologica destillada per l’ideologia jacobina al moment de la guèrra de liberacion en Argeria. Tantes innocents potencials que deman riscan de cridar coma de nècis que Canaquia es francesa o que Corsega es francesa.
 
Es aquel drama de l’alienacion, de la paur e de la terror d’Estat (Pèire preferís se far tuar que de passar per coard) que nos conta remirablament Ferran Delèris. O nos conta dins una lenga remirabla de precision, amb sensibilitat e quitament, qualques còps, amb poesia. O nos conta amb una economia escriptala remarcabla. Sas frasas son a la pagèla de l’emocion que clauson: ni tròp linjas, ni tròp pesugas. Es aquò que fa l’embelinament de l’escritura de Ferran Delèris.
 
Un libre agradiu que se legís amb plaser. Cal pas eisitar, per las joves generacions, de crompar de libres coma aqueste que son estats editats fa dos o tres decennis. O alara, per las generacions mai annadidas, coma la miá, d’anar furgar dins sa bibliotèca e de ne tirar un a l’azard de la remirabla colleccion Atots de l’IEO. Aquela colleccion, creada per Joan Larzac e contunhada per de militants coma Eric Chaplain, Joan-Claudi Sèrras e Robèrt Martin, es un tresaur de la literatura nòstra.
 
 
 
 
Sèrgi Viaule
 
 
 
_____
DELÈRIS, Ferran. Pèire e Maria [Pèire e Marià]. Edicions de l’Institut d’Estudis Occitans. Coleccion “Atots”, 1996. 135 paginas. 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

ltrobat Pau
3.

Lo Éric Chaplain n'ei pas mei occitanista ce'm sembla?

  • 0
  • 0
Joan Francés Blanc
2.

Dins la meteissa veta del roman sus la guèrra òrra, cal pas doblidar lo de Rotland Berland, " Los Jorns Telhòu".

  • 2
  • 0
J. Blasco
1.

"Pèire e Marià", aquí un roman de legir, e de bon legir per l'istòria e per la lenga de Delèris. E a l'ora ont nos van tombar sus l'esquina un molon de commemoracions mai o mens onèstas, vaquí un bon antidòt al "patrioterisme" que mai d'un nos voldrà servir. Per pas doblidar que la guèrra es un orror pel paure mond que, en mai d'aquò, i a pas res a far e encara mens a i ganhar.
Un còp de mai mercé Sèrgi per nos tornar far remarcar que, encara que siá pas sufisent, avèm de bons romans en occitan.

  • 3
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article