Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Actualitats

Letra de Nepal

Un testimoniatge esmovent, que nos ajudarà a comprene la situacion dramatica d’aquel país après aver patit dos tèrratrems

Langtang
Langtang | Andrew and Annemarie
Gerard Cayron es un legeire de Jornalet que nos a mandat un testimoniatge de Nepal fòrça esmovent, que nos ajudarà a comprene la situacion dramatica d’aquel país après la tragèdia d’aver patit dos tèrratrems. Cayron recebèt la setmana passada un corrièr eletronic de Pasang Tamang, un jove nepalés d’aperaquí vint ans, que trabalhava dins una albèrga a Kanjim Gumpa, un vilatge al pus naut de la val de Langtang; sa familha viviá dins un vilatge pus bas. Cayron e Tamang avián passada una brava serada amassa amb lo mond de l’albèrga e venguèron amics. La màger part dels participants d’aquela serada son mòrts a l’ora d’ara.
 
La val de Langtang es una val que demorèt longtemps isolada, de cultura e lenga tibetana e qu’ara viviá de l’agricultura tradicionala, paura e malaisida, e tanben del torisme, e mai se caliá comptar un jorn de rota e dos jorns de montada a pè per arribar als vilatges.
 
Transcrivèm çai après lo messatge que Gerard Cayron recebèt de Pasang Tamang, traduch a l’occitan.
 
“M’apèli Pasang Tamang e soi nascut al vilatge de Langtang, quilhat a 3900 m d’altitud. Èri aürós d’èsser un dròlle del Langtang. Lo paire teniá una albèrga pichona e trabalhavi amb el.” 
 
Pasmens, quand Cayron e Tamang se rescontrèron, lo jove nepalés trabalhava dins un autra albèrga un pauc pus naut dins la val.
 
“Lo 25 d’abril, me mainèri que lo temps èra diferent qu’a l’acostumada: matinada escura, nèbla e de fums d’en pertot. Fasiái pas cas que las oras viravan; èran ja 11 oras, discutissiái amb los òstes de l’albèrga, quand decidiguèri d’anar aprestar lo dinnar pel mond. Tanlèu intrar dins la cosina, sentiguèri de saquejals; d’aviat, faguèri sortir los òstes defòra dins un airal alandat, e sortiguèri ieu tanben. Arribèt lo tèrratrem. Saquejava fòrt, las pèiras e los cairons de l’ostal començavan de tombar. Cugèri venir fat sul moment. Mercegèri Dieu quand lo tèrratrem s’arrestèt... mas lo tèrratrem èra pas res, e es pas el que me faguèt mai de mal.
 
Doas minutas après, vegèri davalar de la montanha, cap a nosautres, una avalanca enòrma. Sabiái pas mai qué far. Correguèri tant coma poguèri, mas cossí pensar poder escometre una avalanca! Me diguèri que tant valiá m’arrestar, que n’aviái acabat de la vida; m’acantonèri contra un rocàs, en pregant Dieu que me n’anèsse en patz.
 
Tres minutas après, l’avalanca èra passada; per astre, èri en vida, e podiái pas creire çò que me veniá d’arribar.
 
Totas las personas rescapadas comencèron de cridar, d’udolar, de plorar. Mon cap s’arrestèt, i vesiái pas pus; marchèri cap a l’albèrga, demorava pas res pus... partiguèri alara coma un fòl descabestrat, de milierats de lagremas als uèlhs, per ensajar de saber quicòm de mos parents del vilatge d’enbàs.
 
Passèri la nuèch aquí. Poguèri pas dormir. Erèm totes defòra, sens teulada, lo talent al ventre. Mas èra pas aquò çò que m’empachava de dormir. Podiái pas dormir perque o aviái tot perdut e perque sabiái pas res de mos parents. Èran cinc oras del matin, de mond dormissián; ieu me tornèri sarrar de l’airal ont èra estada l’albèrga; demorèri aquí. Viravan dins mon cap los moments que i aviái passats, de plaser, de jòia, d’amor. Me sentissiái tan malaürós, atal, d’o aver tot perdut.
 
Un bocin pus tard, amb d’autres, decidiguèrem de davalar al vilatge d’enbàs, ont demoravan mos parents e la miá familha. Après aver corregut doas oras, arribèrem al vilatge, mas i aviá pas degun pus. Pas que lo silenci. Pas cap d’ostal drech, poguèri pas solament trobar l’ostal de la familha. D’un polit vilatge èra vengut un desèrt. Òm pòt pas imaginar cossí me sentissiái a aquel moment. I a pas cap de mot per o dire.
 
Me trobavi sol, sens degun, sens res. Sabiái pas mai cossí mestrejar mon cap e mon còr. Me pensèri qu’èra pas qu’una cachavièlha e que me caliá esperar lo matin. Mas non, èra plan la realitat.
 
Tres setmanas après, lo govèrn evacuèt los que demoràvem a Katmandó, ont sèm arribats sens res, ni una mala, nimai un sac, e sens res dins las mans. Ara soi sol aicí, sens paire ni maire, sens ostal; sabi pas ont vau anar, qué vau devenir.” (Pasang Tamang)

Articles relacionats

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article