Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Actualitats

Las que dançavan dins la lutz

L’espelida d’un libre novèl de Joan-Frederic Brun es per ieu, mas devi pas èsser sol dins aqueste cas, un eveniment literari. L’edicion occitana, totòm ara o sap, es d’aquestas passas a alabatre marridament. Aquò’s pas fach per encoratjar los autors confirmats o potencials a picar freneticament sus lor clavièr. La consequéncia d’aquò es que los editors que demòran fan çò que pòdon e que los legeires fan pinquet. Urosament nòstres cosins Catalans de las edicions El Trabucaire son aquí per far prodèl a un occitanisme defalhent dins aqueste domèni coma dins plan d’autres. Una tala situacion me fa crénher un apauriment de la literatura nòstra. Nautres, que, fa qualquas annadas encara, nos prevaliam d’aver una de las melhoras literaturas dels pòbles sens Estat, nos devem mesfisar d’aver pas a rebaissar lo caquet.


Aqueste volume de l’autor montpelherenc es un recuèlh de novèlas que plan maites porián qualificar de fantasticas mas que se porián tanben dire fadièras, o magicas. Benlèu que los Lemosins dirián paganas. Es un univèrs literari que Joan-Federic Brun nos a acostumat a trevar. Se pòt quitament dire qu’es lo sol que conegue e que nos balha a conéisser. Es son camp d’exploracion literari favorit.
 
Mantunes de sos obratges nos an ja endralhats de cap una garriga misteriosa, tota traucava d’avens mai pregonds e negres los unes que los autres. Aquí pensi a son obratge “Lo temps clar de las encantadas” publicat en 2005. O, alavetz, nos condusís dins una plana camarguesa talament fabulosa qu’entre cèl e sal es sempre malaisit de s’i perdre pas. Dins aquesta planura que sembla estatica, ont los grises de las nivols se venon confondre, l’estiu, amb los salicòrns a ras de tèrra; cada instant pòt porgir sa part de meravilhós e d’estabosiment. Doas encontradas ont la realitat se perd a se voler cercar. Ont la matèira i es plastica e mòla a plaser, o desplaser, segon la disponibilitat de lo que la viu. Endreches indescriptibles ont los èssers fan çò que pòdon per èsser, sens jamai poder capitar a semblar quicòm de conegut e d’estable.
 
Dins aqueste obratge Las que dançavan dins la lutz l’autor daissa pas de far un va-e-veni entre lo monde mineral dels causses e lo monde aqüatic del palun. Dos mondes desparièrs, esclairats per de lutz diferentas mas totas cargadas d’embelinament; aqueles famoses fuòcs escandilhaires que tornan regularament dins l’òbra de Joan-Frederic Brun e que, tanplan, pòdon cremar encara mai que lo solelh. Alavetz, mèfi a lo que, dins aquesta atmosfèra, se daissariá emportar per de sentits visionaris. Lo poriá pagar al prètz de sas illusions. Al debanar de las novèlas, un moment donat, l’autor nos empòrta dins una epopèa cavalresca ont anam d’emmascaments en enfadariás. Ont lo nòble cavalièr vira al bandit segon sas aliganças amb tala encantada o tala autra; entre tala pataraunha o tala autra. Per çò que, aquò se sap, las fadas son mai o mens polidas, mai o mens benvolentas. Se las unas son blancas, las autras son negras. Emai, se ditz que d’unas, pus originalas, serián rojas.
 
Amb aqueste obratge, Joan-Frederic Brun nos rebala e nos regala de son monde encantat. Nos carreja dels abissis aigaloses del causse desertic fins a lo de las espandidas aiganhosas de Camarga. Son escritura es un encantament dins l’accepcion primièra del vocable. Vòli dire que son escritura es un cant, una musica. Sas letras son de nòtas. Sas frasas de portadas e sos tèxtes de particions. Demòra pas al degeire qu’a dechifrar e se daissar empòrtar per l’encant. Dins sas emissions scripto-musicalas l’autor joga sus totas las còrdas dels sentits umans, emai belèu, amb aqueste libre, s’es possible, al delà dels sentits umans. Nos passeja dins de luòcs embelinats fins ara, de nautre, desconeguts. Lo viatge se fa d’a passet, dins l’armonia dels sens. Cada tròç se tasta lentament per dire de servar dins la mementa, longament, son gost del meravilhós.
 
Joan-Frederic Brun sap nos menar, pauc a cha pauc, delicatament, sus de dralhas enfloridas, dobèrtas als quatre vents de l’arcolan sensorial. Aquí es sa fòrça creatritz. Sos anars literaris entre mèl e sal balha l’espandida de sa paleta de pintor. E aquò’s possible de mercés a una lenga mestrejada que raja linda e canda dins un ritme sostengut e amb, d’aicí e d’ailà, qualquas suspresas lexicalas que se saboran coma de golardisas. Coma quicòm d’inesperat que vendriá en subrerecompensa per nos mercejar mai d’aver legit lo libre. Malurosa e malurós, la o lo que se privariá d’una tala lectura.
 
 
 
 
Sèrgi Viaule
 
 
 
_____
BRUN, Joan-Frederic. Las que dançavan dins la lutz. Edicions El Trabucaire. Colleccion “Pròsa occitana” 2012. 190 paginas.
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article