Bandièra01 1180x150: La Passem

Opinion

La lei del potent

Alem Surre-Garcia

Alem Surre-Garcia

Cargat de lenga e cultura occitanas alprèp del Conselh Regional Miègjorn-Pirenèus de 1989 a 2006. Traductor, escrivan, poèta, assagista, autor dramatic, conferencièr o organisaire d'esveniments culturals.

Mai d’informacions
Les Français ont le tout. Les Méridionaux sont boiteux d’un pied, les Septentrionaux de l’autre, et les Français comme égaux cheminent droit

Louis Pascal de la Court, 1622[1]
 
 
Ja evoquèri dins un article de mai de 2016 lo libre d’Eugène Garcin  Français du Nord et du Midi . I torni per lo relacionar a un assag de Christophe Rulhes publicat en 2000, siá cent trente ans après e setze ans abans l’emergéncia de la region Occitània: Les Occitans imaginés, ethnicité et prophétisme occitans[2] Per melhor destriar cossí foncciona lo principi d’assimilacion e cossí la negacion de se s’apària a la lei del mai fòrt, la lei del potent.
 
Se Eugene Garcin s’ataca a Mistral que ven de publicar Calendal, C. Rulhes, el, s’ataca a la dinamica occitana de La linha Imaginot coma se foguèsse  lo parangon de l’occitanisme. Totes dos jos la masqueta d’una neutralitat scientifica etnoantropologica. Al nom del réel contra la fantaumariá, per salvagardar l’omogeneitat republicana. Una meteissa idolatria del “fach complit per sempre”. Una meteissa crenta del moviment, de l’evolucion, de l’invencion, de l’autonomia. Contra tota talvèra creaira e tota legitimitat de l’Autre.
 
 
L’Autre ten pas de legitimitat linguistica 
 
Òmes del nòrd e del sud, an per Garcin “toujours, sous des dialectes divers, parlé la même langue…d’où résulte l’harmonie admirable de notre nation”. Los Provençals parlan “l’idiome du terroir …qui après tout n’est plus qu’un patois”.  Rulhes, per çò d’el, s’amaga darrièr la paraula del  pòble que parla patés  e portaire doncas de la vertat reala . “Moi, on me parle d’occitan, je ne sais pas ce que c’est…c’est pas le même que le nôtre”. Son memòri de mestresa (UTM, 1996) l’aviá titolat “des patois à l’occitan, de la stigmatisation à la déviance”. Ja l’encastre negatiu era pausat. De tot biais, lo jove autor afortís: “Le qualificatif exogène occitan n’existe pas de manière quantitative quasiment pas”.
 
 
L’Autre ten pas de legitimitat culturala 
 
Segon Garcin, Mistral e sos colègas que fan partida d’un elèit urban sens pòble ni public ” se lancent alors dans de vastes bricolages”. “Ils n’ont pas de peuple à qui parler”, çò apond Rulhes “Les occitanistes ne sont pas des acteurs culturels qui influent sur le réél, mais des prophètes , des magiciens”.
 
 
L’Autre ten pas de legitimitat politica
 
Garcin s’encabra: “Puis nous verrons des chouans de toute nation se lever et proclamer leur droit à l’isolement”.  Garcin invòca “la prépondérance d’une race sur les autres, voilà ce qui détermina la création des groupes nationaux”. Los occitans tenon lo drech de far poesia, mas pas mai: “Cessant d’être simplement des poètes, vous dévoilez les prétentions politiques les plus inattendues et les plus rétrogrades”. Amb Calendal, totjorn segon Garcin, Mistral “n’évoque que des fantômes qui ne revivront plus”. Per Rulhes “l’occitaniste est à la fois homme religieux et homme magique” e vòl forçar lo “réel”! Mas de qu’es aquel réel? L’autor balha pas de definicion. “Il s’agit d’élaborer une histoire légendaire pour servir un processus d’ethnicité”. Tant per Rulhes coma per Garcin, los occitans son de separatistas dangeiroses e per qué pas racistas! Una tala tissa  necessita distorsions per tot far dintrar dins lo mòtle exagonal.
 
 
Embarrament
 
Contra la vesion mistralenca d’una Occitània entre Lèire e Ebre, Garcin opausa una França entre Flandras e Pirenèus. Amb los eternals aujóls Galeses. Sem al temps de la celtomania  que torna espelir a l’ora d’ara, e n’avem pas acabat. Emai los Scitis, los Ibèrs, Los Ligurs e los Romans que son Galeses “Tout émane librement d’un fonds commun qui est le celtique”. Los istorians, d’ara enlà, deuràn considerar comme “un fait naturel, inévitable, légitime, la réunion de leur pays à  la France”. Embarrament dins lo fach complit: “Hélas, pour les Occitans, la constitution française, est ainsi faite” sembla se regaudir Rulhes.  Pensada determinista:  “Moi, félibre provençal, je ne puis sentir vivre mon pays et moi-même que dans la France et par la France, ço clarona Garcin,…et tant que nous serons la France, nous aurons ce cœur, ce cerveau qui se nomme Paris”.
 
[1] Louis Pascal de la Court in Tableau des Gaules, 1622, citat per Eugène Garcin
[2] Christophe Rulhes, Occitans imaginés, IEO textes et documents, 2000






Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se podètz sosténer en venent sòci dels Amics de Jornalet o de l’associacion ADÒC, contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Chapbert de Barbeiran La Ròca del Buc
1.

La lei del mai fòrt, la lei del potent, es tanplan la lei del mai pèc, la lei del psicopat copat de tota sensibilitat a l'Autre, es a dire la Lei del sens mercé, tant val dire la lei dels salvatges, e tanplan la lei del mercat, enterrament de tota civilizacion… e de tota democracia ! Los nòstres fraires grècs acutals ne sabon un brave bocin, sus aquesta question !

Garcin invòca “la prépondérance d’une race sur les autres, voilà ce qui détermina la création des groupes nationaux”. E aquí çò que servirà de justificacion argumentativa al drieste Reich, las nacional-socialistas pangermanistas. E es d'aiçò tanben que s'es pastat e perpensat la santa puta d'exagòn.

  • 2
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article