Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Non oblidem pas los autres catalans

Porreres
Porreres
Gerard Joan Barceló

Gerard Joan Barceló

Lingüista, professor agregat de gramatica e director de la revista electronica universitària Lingüistica Occitana. President de l'associacion Los amics de Jornalet

Mai d’informacions
Pr'amor del conflicte duradís entre Espanha e lo Principat de Catalonha, parlam sovent, e ieu bèl primièr dins ma cronica d'opinion, dels catalans que vivon dins l'actuala comunautat autonòma de Catalonha. Es un tèma important, segon ieu, perque non solament aquel territòri que cèrca l'independéncia a son destin associat amb un territòri occitan, la Val d'Aran, mas tanben perque la repression policièra e judiciària d'una lucha pacifica independentista pausa de questions fondamentalas per qui lucha per la libertat de son pòble: se l'unitat d'un estat es mai importanta que la volontat d'un pòble? se la democracia es complir las leis d'un estat democratic o deu inclure los dreches de las minoritats? quin es lo limit de la legalitat e de la legitimitat? se, s'es impossible de se liberar per de mejans legals, se pòt considerar la lucha armada? quins son los mejans acceptables per èsser liures? Son de questions que se pausarián als occitans se foguèssem en situacion de desfisar los estats ont vivèm.

E precisament, i a d'autres catalans que son pas, o pas encara, en situacion de desfisar los estats per existir. Sabèm qu'al fons, los limits d'una nacion son de mal definir. Nehru definissiá la nacion indiana coma la volontat dels indians de tota cresença e de tota lenga de s'unir per fondar un estat desliurat de l'empèri britanic. D'autres pensan la nacion coma una basa estrictament etnica fondada sus la lenga. Segon aqueste critèri, nòrd-catalans, principatins, valencians (fòra de las localitats tradicionalament ispanofònas), insulars e estatjants de la Franja d'Aragon son de plen drech catalans. Lo projècte dels Païses Catalans rebat la possibilitat de l'unitat nacionala dels catalans de totes los territòris, e mai sèrve una ambigüitat: lo plural implica la possibilitat que cada territòri siá lo domeni d'una nacionalitat desparièra. Se i aurà un jorn una confederacion sonada "Païses Catalans"? Dependrà als abitants d'aqueles païses d'i respondre.

Per quant a ieu, me considèri catalan perque parli aquela lenga, per mos ligams personals amb fòrça catalans del Principat mas mai que mai perque ai volgut recobrar l'identitat malhorquina ancestrala. E amb la consciéncia que la me dona mon istòria personala, me pensi que los occitans avèm de pensar mai sovent als autres catalans. De catalans que pensan a nosautres, coma l'autor e activista Joan-Carles Martí i Casanova, que jamai non a desmembrat sa naissença a Marselha, o los d'Òc Malhòrca, que fan un prètzfach remirable per la difusion de la cultura occitana dins lor país catalan.

Mentre que se debatrà lèu alparlament de las illas Balearas un projècte de reforma del sistèma educatiu que metriá fin a la posicion centrala del catalan, m'agradariá que frequentèssem mai los autres catalans que devon luchar cada jorn amb vam e determinacion pel mantenement de la lenga e de la cultura. Las feblesas que ja constatam al Principat (espanhòl primièra lenga d'usatge, omnipresent dins los cinèmas, las librariás e a la television) se multiplican dins las autras tèrras catalanas mas malgrat lo mesprètz colonial, malgrat las actituds diglossicas, malgrat las oficialitats incompletas o ipocritas, fòrça resistisson encara. Coma encara resistissèm, malgrat lo mesprètz oficial e la volontar d'escantir tot çò que sèm.

Non se tracta pas, entendètz-me plan, d'imitar las flaquesas ni de las prene per modèl, mas de melhorar la coneissença dels unes e dels autres, de crear de collectius comuns, de partejar las experiéncias de nòstre espaci de comunicacion per nos encoratjar de cada caire dels Pirenèus, e per trobar ensems de solucions inspirantas. 

Per nos desmembrar pas a nosautres meteisses, oblidem pas los autres catalans.

abonar los amics de Jornalet

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Franc Bardòu
1.

Lo convit de G.J. Barceló es plan simpatic, e personalament, non vòli oblidar degun.

Mas segon ma sensibilitat personala, un catalan es un uman de lenga catalana. E per mas pauras aurelhas mai musicalas que non pas linguïsticas, de Leucata a Guardamar, se parla catalan. Quand ai agut lo plaser de far la coneissença de "l'autor e activista Joan-Carles Martí i Casanova", èri incapable d'entendre dins quina exacta mesura me parlava dins una autra lenga que la que pòdi entendre en Andòrra, a Perpinhan o a Barcelona. Jamai non soi pas estat fins a Menòrca, mas los insularis qu'ai agut lo plaser e l'onor d'encontrar m'an subretot susprés amb lor "article salat" e, per çò mai, me parlavan aquel "occitan un pauc estranh, pastat d'ispanismes" qu'entendi quand entendi de catalan. Plan segur, aqueste punt de vista non se vòl "scientific" mas sonque "sensible" e "sentimental". Mon sentiment de communicant occitan amb los catalanofòns es que son totes un meteis pòble.

E plan mai globalament (mas encara mens scientificament) ai lo sentiment fòrt que los catalans e los occitans sèm un meteis pòble, desseparat per las politicas expansionistas francofòna e castelhanofòna. Plan segur, parli aicí de sentiments. E vos fau un poèta fòrça sentimental… Totun, quand arribi a Barcelona, i soi convidat coma autor, a la radio, a la television e davant lo public. I parli en occitan (lenga cooficiala) e i soi escotat e entendut. E aital meteis, ai presentat tota una conferéncia subre la literatura dels trobadors a l'universitat d'Alacant, en "País Valencian" ont los estudiants que i m'èran venguts escotar i m'an plan entendut. Cossí anar pensant qu'aquel mond non siá del mieu pòble ? E cossí non pensar a eles, en pensant "catalanofonia" ?

Sentimentalament, donc, anar pensant que "un valencian non es catalan" m'es tant absurd coma d'anar pensant que "un gascon o un provençal non son occitans", per amor que totes nos entendèm que donc sèm d'un meteis pòble…

E per ajustar encara mai de sentiments, a doas represas ai agut l'onor e lo plaser de conversar amb d'aragoneses que me parlavan dins la "fabla aragonesa", mentre que lor respondiái en occitan. E aquí, mon sentiment de locutor occitan èra que me parlavan dins una modalitat mai o mens gascona de l'occitan, mas amb un accent mai o mens castelhan… Fa que los aragoneses quitament, los del nòrd al mens, m'es alara vengut sentimentalament plan malaisit de los sentir coma estrangièrs al mieu pòble.

S'ajusti a aquelas perspectivas poeticas que los basques me son coma de cosins primièrs als punts de vista caracterial e civilizacional, e que los Italians (los del nòrd, dins sas lengas divèrsas, al mens, que ne coneissi) me son inexplicablament familhièrs, comprendretz melhor perqué me chauti ben pro de las termièras estatalas e dels nacionalismes oficials…

  • 14
  • 3

Escriu un comentari sus aqueste article