Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Letra a un amic occitanista (X)

Joan Thomàs

Joan Thomàs

Militant occitanista dempuèi 1975, encara uèi membre de l'IEO de Tarn. Professor d'occitan  de 1981 a 2020

Mai d’informacions

L’ensenhament de la lenga nòstra a l’escòla

 

L’escòla (a totes les nivèls, primari, segondari, superior) es lo lòc d’encloscatge permanent de l’estat-nacion. Es pas que de véser los corses d’istòria, cossí son bastits al torn del concèpte ridicul de “l’estat-nacion França”. E lo ròtle que jògan les corses d’istòria dins l’encloscatge, lo passatge al mòtle, per netejar los cervels. S’ensenha pas res dels grands moments de l’istòria de las crosadas per exemple, res de las Provincias Unidas del Miègjorn, res de l’aparicion del fenomèn de La Comuna, res de las revòltas dels vinhairons en 1907, res de la lucha per la patz de 1913 a 1918. Es çò memes en classa de francés ont se falsifica l’istòria literària! Los tèxtes dels trobadors son citats sens jamai dire que son de tèxtes manlevats a la literatura occitana! Es çò memes per l’ensenhament de la geografia economica ont se compta encara que lo desvelopament passa per la creacion d’un TGV París-Tolosa (que menarà mai viste a la substitucion de la populacion) e non pas un TGV Tolosa-Barcelona que seriá mai intelligent economicament. Non, tot es vist pel trauc pichon de l’estat-nacion que ça que la existís pas gaireben mai. Es pas de creire que se pòsque pas pensar un moment a la proximitat d’una granda vila e d’una fòrta zòna economica coma Barcelona. Non! per çò que cal pensar exagonalament quite a ne crebar. Aquí l’escòla de la Republica, aquí l’escòla de las messorgas. Cal tornar escotar la cançon de Claudi Martí Perque m’an pas dit a l’escòla. Mas lo gròs trabalh de l’escòla es estat lo de far desaparéisser l’occitan. S’es fait plan violentament, amb una granda violéncia inacceptabla al país dels dreches umans, al país de la libertat, de l’egalitat e de la fraternitat. Mas s’es fait amb la complicitat de còps silenciosa dels occitanistas que an estimat melhor de recebre las medalhas de l’estat francés —per quin prestigi o quina estrategia?— pus lèu que de combatre politicament. Es vertat que lo Felibrige dejà disiá ben que de politica ne caliá pas far. La pichona patria deu passar aprèp la granda. Aquò es un discors fargat dins las colonias africanas de l’empèri francés ont cap de lenga es pas reconeguda. Las lengas son pas que de dialèctes, es a dire de jos-lengas. Cal protegir lo gaubi del francés. Aital ai ausit un professor d’universitat qu’ensenhava l’occitan èsser fièr de son titol d’agregat de gramatica francesa per dire que li balhava tot poder sus l’occitan, sus l’ensenhament e que li permetiá de senhorejar dins son unitat. Aquò l’empachava pas dins los collòquis universitaris de far de dècas de francés qu’èra la lenga principala de sas comunicacions e de parlar un occitan ‘cloroformisat’ sens chuc ni muc, asseptisat.

 Perqué tanta ira? Perqué tanta violéncia? Perqué aquel degalhadís d’energia e de saber? Perqué l’escòla francesa es estada — e pensi que o es encara — l’escòla de la paur, de la vergonha, del mesprés? Es estada e es encara l’escòla del silenci, del silenci de nòstra lenga. Un silenci que nos crèba. Es inadmissible!

 

L’opcion facultativa a la Manuel Fraga

 

Ara l’occitan se pòt ensenhar a l’escòla. Es una possibilitat. Es a dire qu’es una opcion totjorn facultativa. Manuel fraga, ministre de Franco, acceptèt que lo galician siá opcion facultativa per çò que sabiá qu’aital i aviá pas cap de possibilitat que las lengas autras que lo castelhan s’impausen e subrevisquen! Las daissar polsar a pro pena, just un leugièr buf, e mancaràn pas de s’ofegar. Alara òc, l’opcion facultativa existís per l’occitan. Mas dempuèi de desenadas d’annadas la plaça es totjorn tan pichoneta que l’occitan ne crèba. Las oras son pas balhadas, sovent quand son donadas los directors ne profitan per far quicòm mai, las oras d’ensenhament son totjorn plaçadas lo ser de 5 a 6 oras o lo dimècres de vèspre. Los professors an pas jamai de sala fixa per dire de lor permetre pas de s’installar amb de material. Aital s’alassaràn de ne carrejar. Los joves son pas correctament assabentats, informats, de la possibilitat qu’an. Los corses son sovent de menas de clubs e doncas pareisson pas amb lo meteis estatut als uèlhs dels escolans, dels collègas, de l’administracion e dels parents. Los patrons trantalhan pas quand cal recuperar una ora per un d’aquò’s es l’ora d’occitan qu’es suprimida. I a pas fòrças aisinas didacticas, un estagi de formacion professionala per an e pas mai. Las annadas dels escolans son pas respectadas, aital los que ne fan dempuèi tres ans se tròban amb los debutants e, pardi, s’alassan de tornar començar çò que sabon dejà. Los novèls professors son pas encoratjats que son dins de situacions escalabrosas coma las que coneisson totes los ensenhaires d’occitan. L’estatut de la lenga dins l’establiment es tan despreciat, mespresat que lo pretzfach es plan malaisit. Parlem pas de las situacions dels professors que son sus tres, quatre o cinc establiments. Cossí volètz que se pòsquen, eles, integrar dins una equipa pedagogica, montar de projèctes quand an de centenats e de centenats de quilomètres a far dins un país ont los camins son pas dels melhors, plan al contrari. Son de situacions de trabalh tan marridas que las demissions se fan cada an mai nombrosas. Amb aquò i a pas cap de sosten de l’institucion. Degun per compartir lo patiment, la pena, lo degost, l’enveja de racar plan sovent. Non, los professors d’occitan son de valents que degun ne coneis pas la valentisa, las valors umanas, lo saupre far. D’unes se sentisson desqualificats per çò que sul plan de l’evolucion de lor carrièra an pas de reconeissença, pas gaire d’esper d’èsser melhor pagats o integrats dins de perspectivas de carrièra interessantas. Mas son de valents! Valents per çò que son portats per l’amor de lor trabalh e pels escolans. Los escolans testimònian totjorn d’aquela descobèrta formidabla qu’es per eles l’aprentissatge de l’occitan. Re-descobèrta! Illuminacions! Quand descobrisson la lenga de la collectivitat d’ont son, la literatura e l’istòria amagadas d’un país, de lor país; o pus lèu d’un país que torna èsser lo lor. Que son nombroses los dròlles e las dròllas a descobrir de riquesas, de tresaurs, e a o dire! Alara es un plaser pel professor de véser los esperits se durbir e s’embeure d’aquela lenga e d’aquela cultura. Quantes de còps me soi demandat cossí se fa que d’escolans aprenon a parlar correntament en tres ans a rason de doas o tres oras de corses per setmana alara qu’amb set ans d’anglés o d’aleman pòdon pas téner una convèrsa basica. La responsa es simpla: es l’amor del país redescobèrt que fa que lor comprenòri es dubèrt a la lenga e a la cultura occitanas. Se carran d’apréner de cançons, de poder parlar liurament, de descobrir que la lenga dels aujòls es cargada d’istòria e es tan rica. Que la literatura es tan rica qu’una autra e que tot aquò lor es estat amagat mas que lor aparten; es lor!

Ailàs l’ensenhament es facultatiu e Fraga, ministre franquista o aviá comprés coma o an comprés totes los ministres de l’educacion nacionala francesa. Se i a pas que de volontaris seràn pas jamai pro numeroses per tornar son estatut a la lenga. Doncas de condicions d’ensenhament mal aisidas al possible.

Mas aquò pòt pas durar. Se pòt pas ensenhar una lenga, una cultura, amb de mesuras d’opcion facultativa coma jol franquisme. Cal que l’ensenhament en occitan siá pas mai competéncia d’aqueles ministèris parisencs. Es a nosaus de decidir del nombre de pòstes que nos cal. A l’ora d’ara los que partisson a la retirada son pas remplaçats, es una vergonha e es lo signe fòrt del govèrn que nos assassina.

 

Alara Jospin es arribat!

 

E se comencèt de durbir de classas bilingüas. Non pas per far plaser a un manat d’occitanistas, non pas, mas per contrar la capitada de las escòlas Calandretas. Ne tornarem parlar pus luènh. Doncas de classas a paritat orària se durbiguèron dins qualques escòlas. Es estat un vertadièr rambalh per çò que durbir una classa bilingüa amb paritat orària voliá dire tampar una classa monolingüa. Caliá doncas aver la volontat dels ensenhaires de l’escòla, de totes, e de l’inspector, e dels parents e del conselh municipal. Comprenètz que dins aquelas condicions es totjorn estat un afar plan dificil, un camin semenat de trabucs e enganhaire que fasquèt que las classas se durbiguèron pichon a pichon. Quant de temps degalhat per aver la benediccion de totes, quanta energia degalhada per convéncer, crear de pressions necessàrias, quant de trabalh perdut plan sovent per çò que un sol arganhòl vòl pas d’occitan dins l’escòla. Ne calguèt de paciéncia per instaurar de classas bilingüas que ça que la, e mai se permeton de transmetre la lenga, permeton pas a la lenga de tornar trobar sa dignitat de lenga nacionala. Puèi las classas bilingüas creadas en 1988 an pas forçadament de seguida. Calguèt esperar d’annadas per véser se durbir de classas bilingüas en collègi. Per ara, a l’ora qu’escrivèm i a pas qu’un sol licèu dins tota Occitània que prepausa una classa bilingüa occitan. Es a dire que la continuitat pedagogica es pas assegurada. Aquò tanben discredita bravament l’ensenhament bilingüa. E romegan los escolans, los parents e los ensenhaires.

De mai se podèm dire que los dròlles an un bon nivèl en occitan e parlan correctament la lenga, en defòra de l’escòla passan sistematicament al francés. La situacion càmbia pas. Lo francés demòra la lenga majoritària, la lenga consacrada; lo bilinguisme manten l’occitan en situacion d’inferioritat. Se coneis pas cap de cas ont doas lengas conviscon amb normalitat. Sempre una de las doas lengas acaba per s’impausar. Sempre! La lenga que se salva es totjorn la qu’es indispensabla, l’autra morís. Lo mond creson que lo bilingüisme es possible, qu’es una question d’estatut, de reconeissença, de co-oficialitat mas s’enganan. Lo bilingüisme es terrible, es mortal. Acceptar lo bilingüisme es acceptar que l’occitan siá dominat pel francés. Lo francés ocupa dejà tot l’espandi de comunicacion e demòra pas cap de territòri per l’occitan. Lo bilingüisme portarà l’occitan a la mòrt. Solide que lo francés es una lenga importanta, parlada dins plan de paises, mas aicí lo país cal que foncione amb l’occitan. Se capitam pas a çò que los joves parlen occitan entre eles, dins de situacions liuras, la lenga se ne sortirà pas!

Un temps s’es pensat que las formacions a l’occitan devián èsser valorisantas, professionalisantas. Es vertat qu’aquò joguèt e jòga un ròtle important. Autrament dit, se l’occitan pòt servir a quicòm dins la vida, alara òc, es un ensenhament interessant e cal perseguir.

L’immersion totala

 

 

Coma disiam en sus, es la creacion d’escòlas associativas que buta lo ministèri de l’educacion nacionala a daissar anar un pauc mai d’aire amb la creacion de classas bilingüas. La primièra escòla d’ensenhament de l’occitan per imersion se durbiguèt a Pau en 1979. Caliá ben que lo ministèri que començava d’aver paur d’aquela iniciativa de militants occitans que s’èran regussadas las margas fague quicòm. Qu’es aquò que l’ensenhament de Calandreta, per imersion?

Los mèstres utilisan pas que l’occitan! Los joves ausisson pas que l’occitan! Levat se tanben s’ensenha una autra lenga (romanica, germanica, etc). L’ensenhament se fa en occitan a 100 % e mai lo personal parla pas qu’occitan. Los dròlles son ben en imersion. Mas ailàs quand sortisson de l’escòla, coma los autres, ausisson pas mai que de francés çò que fa que dins un rapòrt orari ausisson d’occitan al maximum 7 oras per jorn e 4 jorns per setmana. Vos daissi far lo calcul sus una annada de 8740 oras ausisson l’occitan, a la gròssa que cal tirar las vacanças de l’an, 850 oras al mai. Pels enfants que son dins las classas bilingüas de l’educacion nacionala cal copar per dos = 425 oras per an. Tot aquò es plan pauc! Plan solide tot mena al francés, la radio, la television, la carrièra, tot es en francés. L’occitan a pas gaire de plaça e s’ofèga lèu. E aquò es sens comptar que plan sovent los mèstres passan per una rason escura al francés dins lo cors de lor produccion en occitan, tot d’un còp càmbian de lenga! Rason escura o per çò que lor còsta de téner una convèrsa de mai d’una ora en occitan que la formacion universitària qu’an aguda es pas pro solida e benlèu que per eles l’occitan es pas fondamentalament una lenga nacionala a preservar, defendre, aparar per una batèsta quotidiana. Sembla que los neotitularis mancan de vocacion. Es pas qu’en qualques oras que se forma un futur professor a l’occitan dins una universitat. Aquí tanben podèm comptar las oras de formacion, tot batut e rebatut pas gaire mai de 700 oras en lenga sus tres ans.

 

Pauretat de l’ensenhament o ensenhament de la pauretat?

 

I a pas d’oras per ensenhar! Es clar! Demòran qualques minutas per setmana per ensenhar mas ensenhar qué? A parlar, legir, escriure. I a pas de temps dins l’ensenhament public per tot çò qu’es tan fondamental. Pas de temps per ensenhar la riquesa de la nòstra literatura, l’intensitat de la nòstra istòria qu’es pas la de París mas que s’inscriu ça que la dins l’istòria de l’Euròpa e del Mond. I a pas de temps per descobrir los musicians d’aicí, los pintors, los escalpraires, l’arquitectura, los paisatges, los cants e que te sabi mai. L’ensenhament es lo de la lenga e mai s’es en rapòrt amb d’unas realitats es ça que la copat o pas vertadièrament enrasigat en prigondor amb la cultura. Es normal amb de còps que i a una sola ora d’ensenhament per setmana, tres pel melhor. Nos podèm demandar s’aquò es volgut o pas. Maitas oras d’ensenhament permetrián tot bèl just d’ensenhar la lenga, de far aprene de poèmas, que te sabi ieu e mai de despertar de consciéncias. Quantes de còps d’escolans m’an dit cossí descobrissián lor cultura, lor país, lor istòria; cossí descobrissián amb gaug qu’an una identitat, que son un pòble, que fan part d’una granda nacion ofegada e que son escanats individualament. Totes aqueles dròlles als quals ai ensenhat qualques trocets de l’istòria de lor tèrra son sempre estats passionats, estrambordats e a l’encòp irètges fàcia a l’ensenhament oficial que lor a tot amagat de lor istòria. Son estats tractats—e son eles qu’o dison— coma d’esclaus, de colons, dins lo mesprés lo mai grand. L’escòla lor a amagat la vertat de lor istòria coma s’èran d’orfanèus. Vos daissi imaginar lo problema psicologic qu’aquò deu pausar. De mai cossí se pòt imaginar que l’escòla daisse los joves sus la talvera de la coneissença, dins l’ignorància de lor istòria. L’indignacion pòt èsser granda.

 

La formacion dels mèstres

 

La formacion dels mèstres demòra caporala. Ailàs i a aquí un problema dels bèls qu’es la qualitat de la formacion. Lo deficit en competéncias es grandàs. Cal dire ça que la que per la granda majoritat dels mèstres formators (es a dire regents e regentas de las escòlas mairalas e primàrias, professoras e professors dels collègis e licèus e professoras e professors de las universitats) la qualitat de la lenga es de las bonas. Ça que la avèm relevadas de formas que pausan la question fondamentala de la qualificacion dels formators. Aital podriam téner una lista de dècas inacceptablas dins la boca o jol calam d’un formator.

Un director de formacion lengadocian al Concors de recrutament dels professors de las escòlas escriu regularament la forma provençala traValh. Dins la boca de professors del segondari avèm relevat lo problema d’accentuacion tonica: “los *vesí” per “los vesi” o de dubèrtura: “los cròsi” per “los crosi”, una confusion de grop verbal: “las *aprestiá”, de confusions lexicalas: “lo monge” per “la mongeta”, de confusions de genre “lo talent” per “la talent”, “aquestE dimenjada”. De formas inconegudas e doncas pas emplegadas que demandan un recors al francés; “un pichon puèg” coma se “puget” èra pas conegut, de formas morfo-sintacticas curiosas: “son de contunhar” (l’emplec de la preposicion “de” es de mai en mai permanent). D’expressions coma “tot a fach” completament calcat sul francés “tout à fait”. E una manca de coneissença lexicalas: “*onhons” per “ceba”; “*alada” per “alèia”. Senhali tanben l’emplec sistematic del preterit en plaça del passat compausat, non respècte dels tempses, ni mai respècte de la concordéncia dels tempses amb lo subjonctiu. E fin finala una marrida prononciacion que se generalisa de AN; aital avèm “*restaurEnt”, “*importEncia”, etc. Podriam far un libre amb las observacions d’aquela mena, n’i a a boldre. Parlem pas de la lenga ausida dins las escòlas calandretas, majoritàriament plan bona mas amb de causidas lexicalas curiosas: “*lo cartabèl” per “lo cartable”, “*la recreança” per “la recreacion” e “jornS de l’an” per “cap d’an” o “primièr de l’an”. De causas que van en contra de l’estandardizacion de la lenga e doncas en contra de tota normativizacion necessària a l’ensenhament. Aquò mòstra ben que i a un deficit de qualitat lingüistica qu’entrepacha una bona transmission qualitadosa de la lenga. La transmission pòt pas èsser autrament que qualitadosa! Mas aqueste problema levat al prèp de las instàncias competentas, per exemple l’inspeccion de l’educacion nacionala, sembla pas èsser un problema. Tot lo mond daissa córrer! Cal saber ça que la que daissar córrer aquela situacion es bravament grèu, es una asenada de las bèlas. Mena malament los afars de la lenga occitana que d’un costat s’embastardís rapidament per se pèrdre dins un estat lingüistic qu’avèm de mal a imaginar; e d’autra part pòrta tòrt a la legitimitat dels ensenhaires que son pas mai credibles. Una tala situacion assegura la mòrt de la lenga. Ailàs fòrces occitanistas prenon pas la question al seriós. Per eles la qualitat de la lenga, aquel francitan, aquel barrejadís mai o mens occitanisat, aquelas frasas foneticament mai o mens occitanas mas amb una sintaxi francesa, aquel apauriment lexical, los empacha pas de viure sens véser que crèban la lenga. Aquela inconsciéncia es pura foliá. O tornam dire es la mòrt anonciada de l’occitan. I aurà doas mòrts; la venguda del defòra: pèrda de la practica; la de l’interior: marrida qualitat.

La formacion dels mèstres demanda plan mai de seriós e d’investiment que çò que se fa per ara. Quand se parla per exemple de literatura amb los ensenhaires nos mainam que plan pauques legisson los libres que pareisson e que plan pauques coneisson las òbras màgers de la literatura nòstra o estrangièra. Levat las 4 òbras al programa del Capes. Es una catastròfa! Encara un deficit de coneissença, de cultura, d’interès, de practica dels nòstres ensenhaires qu’es espantós. Cossí pòdon ensenhar? Cossí pòdon transmetre lo gost per la lectura? Cossí pòdon èsser estats recrutats coma professors? Aquí es la question que cal pausar urgentament. Es la question de las competéncias dels ensenhaires que sabon pas totjorn la A ni mai la B de lor disciplina. Mas qualas seràn las possibilitats de petaçar aquela situacion? Quines mejans avèm per orientar diferentament la formacion dels mèstres quand sabèm que se pòt capitar le concors del Crpe (formacion dels regents) sens conéisser un mot d’occitan tant la proporcion de l’occitan es fèbla dins la mejana de las nòtas al concors. Basta d’aver una plan bona nòta en francés e en matematicas per despassar una nòta catastrofica en occitan que representa pas mai d’un terç de l’escriut. Autrament dit, una marrida nòta en occitan al concors t’empacharà pas d’aver lo concors e d’èsser recrutat coma regent bilingüa.

Dempuèi que los concorses Capes e Crpe son estats creats jol ministèri Jospin, fa 30 ans, es pas vengut a l’idèa dels occitanistas de proposar una reforma seriosa d’aqueles concorses. Perqué? Per immobilisme, per manca de presa en carga de las situacions, per manca de militantisme e de volontat de far bolegar las linhas. Cap de las associacions d’ensenhaires an pas proposat de cambiaments dins de perspectivas de melhoracion de la formacion dels futurs ensenhaires e de lor recrutament. Perqué? Sabon que son a cavar lo trauc de l’occitan?

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Gerard Cairon Florentin d'Albigés
2.

Emai amagat darrèr son vel ( que sabèm pas qual es e cossí parla, el) de defenseire sens pietat d'un parlar blos a son idèia, farai remarcar al nòstre comissari linguistic ( que sabèm pas qual es ni cossí parla.)..que :
- concordancia, valdriá pas mai que concordencia.......seriá puslèu "concordança"
- "E n'i a mai...", aquí, diriái ieu, puslèu " n'i mai qu'aquò" o " n'i a maitas"

  • 3
  • 2
Gerard Cairon Florentin d'Albigés
1.

Legissi dempuèi la debuta tos articles setmanièrs. Partegi sovent ton analisi de la situacion, emai se soi pas totjorn d'a fons d'acòrdi amb tas conclusions ....Una remarca, d'uèi, entre maitas qu'aviái enveja de far :
Quand òm a causit per tasca d'ensenhar la lenga, de la difusir per una paraula publica ( medias, cançons, presas de paraulas..etc), s'òm fa aquò amb una volontat occitanista, cal totjorn se'n donar un pauc per la parlar del melhor possible.
Un diplòma vòl pas dire que la lenga es mestrejada coma cal...e qu'òm se pòt arrestar d'ensajar de la melhorar...
Aquò dich, la remarca val per nosautres totes. Fasèm totes de fautas de lenga, de tant que banham, dins nòstra vida dels cada-jorns, dins la lenga dominanta (e parli pas, aquí, dels novelaris apassionats per l'occitan..emai lor tiri lo berret,....l'aprendissatge passa totojorn per las errors...).
Parli de totes los que se pensan de conéisser la lenga pro com cal e que quitan de far d'esfòrces per la parlar correctament o la parlar melhor...
Sièm totes parasitats per l'usatge quasi exclusiu del francés, a totes nos manca un usatge social de la lenga, que, per l'escambi, nos ajudariá a pensar dins la lenga...
Mas, per totes los que la coneissèm un pauc o qu'avèm la pretencion de la conéisser...e nòstra responsabilitat es bèla....nos cal aver l'umilitat de nos dire que fasèm tanben d'errors, de las voler véser aquelas errors ...e la volontat permanenta de las corregir....
Doblidem pas- Occitània es , primièr, lo país d'una lenga....Se nos metèm a parlar una lenga calcada sul francés...l'occitan ( se jamai se parla...encara..un pauc..) vendrà un " patoès " del francés e parlar d'Occitània voldrà pas dire res pus....

  • 7
  • 2

Escriu un comentari sus aqueste article