Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Letra a un amic occitanista (V)

Joan Thomàs

Joan Thomàs

Militant occitanista dempuèi 1975, encara uèi membre de l'IEO de Tarn. Professor d'occitan  de 1981 a 2020

Mai d’informacions

Lo collòqui d’Albi

 

Aquela recèrca per promòure, aparar, la cultura nòstra en la ligant al desvolopament economic nos quitava pas. Es per aquò que montèrem un collòqui internacional a Albi los 24 e 25 de novembre de 1990. Identitat culturala e Dinamisme economic. Se fasquèt jos la presidéncia d’Albert Memmi. Aquel collòqui lo caliá ben aprestar amb l’ajuda de las institucions localas. D’unas nos ajudèron, lo pus sovent pas qu’a mièja. I venguèron d’universitaris de pertot, d’Udine, de Santiago de Compostela, de Valéncia, de Tolosa, de Napols, l’Institut de sociolingüistica de Barcelona, etc per parlar del friol, d’Euskadi, de Catalonha, del Burkina-Faso. E venguèron de politics coma Max Simeoni, lo director de politica lingüistica de la Generalitat de Catalonha, e plan d’autres que ne trobaretz mencion dins los actes. Lo Jordi Pujol, President de la Generalitat, se desencusèt dins una brava letra ont nos disiá tot lo seu sosten. Lo public èra pro espés. Ça que la agèrem la suspresa de l’abséncia del Conse d’Albi de l’epòca que venguèt pas a la dubèrtura, pas mai que lo president del Conselh general, ni mai lo president del Conselh regional que èra ça que la representat. Agèrem tanben la suspresa d’aver pas un sol article dins La Dépêche du Midi. Res! Pas una linha! L’omertà! Lo silenci comandat. Lo jornal de Jaqueline Baylet que foguèt interdit un temps a la fin de la guèrra, èra als òrdres e i es demorat. Es que lo nòstre collòqui derengava bravament la classa politica locala. Sola Jaqueline Salvan, vici-presidenta de la region mestrejada per l’avaironés Marc Censi tenguèt un discors clar e engatjat dins lo sens del collòqui. Los autres se caguèron a las cauças, pas mai ni mens. Agèron paur de pèrdre lor pòste? Non! Agèron paur d’avançar pel camin de l’inteligéncia e de la refleccion cap a la presa en carga de la cultura del país per son desvolopament. Los mots de cultura occitana, d’autonomia mai que mai lor an totjorn fait paur. Paur de s’assumir, paur d’assegurar l’avenidor, paur de l’atge adult, paur de créisser, paur de se despopar de París. En fach, paur de viure. Estiman mai èsser jos oxigèn, estacats coma de vedèls dins l’escuresina de l’estable a trepejar lor fems pus lèu que de viure liures, sens cabèstre, lo vent dins las plumas amb pro de front per menar lo país, amb pro de fe dins l’avenir, amb pro de tripas per imaginar un asuèlh un bocin mai lusent e sustot liure.

Aquel collòqui agèt un brave resson fin finala e mercés a la Generalitat de Catalonha que menèt dempuèi Barcelona tot lo material qu’aicí nos èra estat refusat (cabinas de traduccion, traductors, mejans de comunicacion). Sapièri pus tard que dins d’unas seccions politicas n’i a que se mosseguèron los dets d’aver tan mal jogat. Jaurés es mòrt!

 

E La Vaur

 

Soi nascut a La Vaur. “Lavaur cité cathare” disiá la flama de la Pòsta del temps ont tot èra pas completament aseptisat e ont dins cada comuna la Pòsta aviá un sagèl pròpri. A La Vaur, n’ai ja parlat, lo monde sabon la Crosada, sabon los 400 paures mòrts cremats sul lenhièr per la glèisa catolica e los franceses; sabon tanben lo martir de la senhora Dòna Guirauda. Lo monde sabon. Luchèrem a La Vaur per far un pauc òbra de memòria. Coma cada an la Société Archéologique de Lavaur comemòra aquel grand chaple, un dels pus grands de l’istòria. Los franceses e la glèisa an mostrat lo camin als nazis; Orador de Glana s’es inventat a La Vaur! Nos caliá desplaçar la crotz sant sulpiciana qu’èra al mièg del plan del castèl de La Vaur e que senhorejava coma una afirmacion del poder e de la fòrça de la glèisa. Aquò èra una ofensa insuportabla. Lo rector de l’epòca que s’apelava Houles s’opausèt sempre a aquel cambiament e pesèt de tot son pes al prèp del conse socialista de l’epòca, Pedro, Pierre Lozar. Tanplan que deguns i podiá pas res e que tot demorèt aital duscas al jorn ont la crotz, per una nuèit ont te bufava una autanàs terrible, tombèt. La pèira s’èra cofida. Caliá far quicòm. Lo conse voliá far un potz amb un lum al fons que seriá lo sepelir e l’anma de dòna Guirauda. Nos calguèt batalhar per far levar una pèira escalprada amb una colomba coma la de Minèrba ont se gravèt “A La Vaur lo pòble occitan perdèt son independéncia. Mas dins sèt sègles lo laurièr tornarà verdejar”. Aital siaguèt; la crotz se mudèt dins un recanton de la plaça un còp petaçada que l’autan l’aviá afrabada. E un novèl conse arribèt. Aqueste de drecha, un canhòt del Pasqua, Bernard Carayon. Aqueste èra pas coma lo d’aperabans. L’occitan que parla pas l’interessava e mai l’istòria del país —encara que sas referéncias son Joana d’Arc, Napoleon e De Gaulle. Ai totjorn pensat qu’aviá quicòm a pagar al país. Benlèu lo fach que demòra totjorn a París, benlèu lo fach que son fraire amb lo qual es brolhat parla la lenga, benlèu que se vòl pagar una virginitat, sabi pas. Es estat interessat per ajudar concretament l’IEO que cercava un local. Tan plan que se montèt a La Vaur un Ostal d’Occitània coma n’aviái dejà montat un a Castras e que se n’èra dubèrt encara abans un a Albi. Vos vau pas comptar pel menut tot çò que se fasquèt a La Vaur mas qualques pichonas causòtas que senhalan plan la situacion de la lenga e la colhardisa, la coardisa, la bestiesa d’unes elegits. Aital se fasquèt un prospectus toristic, un polit papièr de color 4 paginas A4. Se pensèt far aquò en mantunas lengas. Parli pas de la version francesa que ela èra estampada a sabi pas quantes de milierats d’exemplaris. En anglés per començar e se trobèt de moneda per pagar un traductor. En castelhan, lo traductor se faguèt pas pagar. En occitan, pas un sòu pel traductor e … nos calguèt pagar lo tiratge! Vesètz cossí lo sénher Miquèl Rodet, adjunt al conse, encargat del torisme e de la cultura, que se ditz occitanista sens aver jamai crompat un libre occitan a sos dròlles nos enganèt. E de tota la vida sèm pas jamai arribats a obténer de placas de carrièra en occitan. Las placas toristicas en lava esmautada son pas qu’en francés. N’i aviá una en occitan sul plan del castèl: l’an tirada! Fa tròp vergonhós per la toristalha estrangièra pel segur! Ailàs, çò que cal regretar es que i age pas cap de militant per fotre lo rambalh. E vos conti pas lo còp que un promotor bravament amonedat volguèt nomenar un barri nòu “Simon de Montfort”. Aquí la sang se me buliguèt sul pic. Faguèri paréisser dins lo jornal un article pro fòrt ont demandavi se se podiá imaginar una plaça Ben Laden a Nòva Iòrc e una plaça Adolf Hitler a Berlin o Mussolini a Roma. Sul còp lo conse, lo meteis, prenguèt un arrestat municipal per prohibir l’us d’aquel nom dins la comuna de La Vaur. E lo barri se nomenèt “Guirauda de Laurac”. I cal èsser e grelhar lo semenat.

A costat d’aquò la vila de La Vaur ofrís un ensenhament bilingüa de la mairala a l’universitat. Totes los nivèls an de classas bilingüas occitan-francés e mai i a una Calandreta ont se fa l’imersion lingüistica. Aquel dinamisme deuriá permetre de metre en plaça sus la comuna de revindicacions fòrtas e de projèctes plan montats. Mas sembla que i age un aflaquiment dels parents de l’ensenhament occitanista. I a de questions a se pausar: perqué aquela manca d’iniciativa politica? Perqué aquel aflaquiment, aquela manca de dinamisme e de volontat autonomista? L’exagonia rosèga las cervèlas del dedins. Òc, coma disiá J.-L. Calvet, lo colonialisme es a l’interior.

 

Lo Bessonatge amb El Vendrell

 

Los contactes amb Catalonha, dempuèi l’afar de las fièras a Girona e a Vic se son perseguits dins la proposicion qu’avèm faita a la comuna de La Vaur per montar un bessonatge amb una vila catalana. Èra lo temps ont los socialistas al poder dins lo departament fasián tot per bessonar de vilas amb l’Aragon, l’Aragon èra d’esquèrra e evitavan aital de trabalhar amb la Catalonha, tròp centrista e subretot tròp revolucionària amb son estatut d’autonomia. Èra pas la pena se pensavan de donar d’idèias aital, cal demorar jacobins e centralistas, evitar de començar de pensar diferentament; enfins al mens espandir pas d’idèias autonomistas. E ben, tot bèl just, trapèrem una lista de municipalitats afiliadas a una associacion que se disiá “Un poble, una bandièra”. Èran de municpalitats catalanistas amb un engatjament fòrt. La que mai nos agradèt per son acuèlh e sa riquesa culturala es la vila d’El Vendrell dins la província de Tarragona. I agèt plan d’escambis entre los fotbalaires, los organistas, las coralas, lo collègi, los vièlhs e que te sabi. Aquò durèt un temps mas lo sol escambi que dura encara uèi es lo del licèu. Los escolans de la segonda a la terminala escambian, cada dos ans, sus doas setmanas e dins las familhas. Aquò permet de se conéisser, d’aprene la lenga de l’autre, d’escambiar, de visitar, d’estimar las diferéncias culturalas, institucionalas e autras. Un fach curiós benlèu es qu’ai pas jamai encontrat al Vendrell, o a Girona, o a Tarragona, qualqu’un que me demande qu’es aquò Occitània, qu’es aquò l’occitan. Lo monde sabon! De mai soi totjorn estat susprés de véser a cò de totes los ostals catalans ont soi dintrat aquel signe evident de cultura. I a totjorn sus las laissas, La Gran Enciclopedia catalana de l’editorial Salvat o Lo Costumari català de Joan Amades o sabi pas quantes de volums de l’Historia de Catalunya. Aquel desplegament de libres, que son benlèu pas sovent legits, demòstra ça que la una necessitat de possedir o de mostrar l’interès per la cultura del país. En çò nòstre vesèm pas sovent dins la sala de manjar o lo salon l’Histoire Générale du Languedoc de Dom Devic e Dom Vayssette, o l’Histoire d’Occitanie d’Armengaud e alii. Ni mai un sol diccionari d’occitan.

Sempre, disi ben sempre, los joves occitans e los joves catalans son estats plan contents d’aqueles escambis. Lo fach per los nòstres de visitar lo Palais de la Generalitat, sèu del Governament catalan, d’èsser iniciats a d’autras formas d’institucions, a l’autonomia; d’èsser recebuts al Parlament de Catalonha e de parlar en occitan amb de deputats de las institucions catalanas e de la diferéncia de regim politic, de la volontat de crear una republica, de s’encaminar cap a l’independéncia amb tot çò qu’aquò compren, es estat una aventura remirabla. E soi solide que se a l’ora d’ara es lo sol escambi que dura dins aquel bessonatge es per çò que los liceans son los sols a contunhar de far un escambi non pas en francés e en castelhan mas en occitan e en catalan. Los joves son demandaires d’aquela dubèrtura e cal pas aver pàur d’anar en davant, de lor prepausar de soscar a de possibles diferents e novèls. L’occitan es portaire de modernitat.

 

10 carrièra Dalayrac

 

Dempuèi totjorn sabiái que los vièlhs felibres s’èran enganats, eles que disián “cal pas far de politica”, “la pichona patria per la granda”. En fach, an pas jamai legit Mistral mas an contunhat de far de taulejadas. N’i a pas qu’un que, a mon vejaire, sosquèt a la solucion politica pel país, es Juli Ronjat. Escriviá:

E quand l’on pènso que i a ‘ncaro de gènt proun ignourènt di causo proumiero pèr s’enregimenta dins un partit parisen, rouge o blanc, o proun simplas pèr espera que lou gouvèrn parisen autrejo de franqueso en de fantaumo d’ome que noun sabon li conquista d’esperéli!

Paure pople de Prouvenço,
Coume te laisses mena…

Quouro saupren marcha senso estaqueto? Quouro coumprendren enfin li leiçoun, e quouro seguiren lis eisèmple? Çò qu’es necite, uno nacioun lou pren, noun lou quisto, nous dison li Poulounés. E lis Irlandés nous mostron coumo avanço e mounto una causo naciounalo entre que si tenent soun proun clar-vesent pèr si tira dóu bourboui pouliti e proun valènt pèr se groupa touti, sènso rèn d’en-foro, au pres-fa naciounau.[1]

Tanplan que demorèt pas gaire al Felibrige coma majoral actiu —oficialament de 1904 a 1909—, comprenguèt lèu que caliá passar a quicòm mai e o ditz clarament dins sos articles[2]. Ieu tanpauc, escotavi pas mon vièlh professor-felibre. Pensavi ben que se caliá batre sul terren politic.

La darrièra annada qu’èri al collègi paresquèt una publicacion de 60 paginas titolada L’occitanisme qu’es aquò? / L’occitanie réalité d’hier et d’aujourd’hui. Lo librilhon aqueste, d’un cinquantenat de paginas, èra fargat pel l’Atelier Occitan Pèire d’Auvernha a Sant Flor amb una adreiça tanben dins la banlèga de París. L’aviái comprat a Castras a la librariá Sant Joan, la librariá catolica Rastol qu’èra la sola a vendre de libres en occitan e a los botar a la veirina. Tanlèu legida aquela revista qu’expausava clarament la situacion coloniala e lo jos-desvolopament en Occitània, la colonizacion mentala, economica e militara e l’autonomia coma solucion possibla, comandèri un cinquantenat de revistas per las vendre dins Castras, als joves companhs. Pensi que foguèt ma primièra accion de militant. Vendèri los 50 exemplaris als companhs del licèu. Foguèt una capitada per dire de durbir lo debat que se ne parlava lo ser al dormitòri, dins la cort. Tanplan que en cors de geografia comentavem diferentament l’oposicion de la situacion economica entre lo nòrd e lo sud d’Italia en comparason amb Occitania e la França del nòrd industriala. E tanlèu arribat estudiant a la capitala, a Tolosa, descobriguèri un cors d’occitan que se teniá cada setmana a la carrièra Dalayrac. Aquel local èra lo d’un novèl moviment Lucha Occitana. Manquèri pas de militar sul còp amb los que ja i èran, Domenge Blanc, Alan Alcouffe, Nadina Puybusque e plan d’autres. Acamps, empegatges d’afichas, montatge de la revista del moviment. Sosteniem las luchas contra Naussac e Plogoff, contra l’armada sul Larzac. Nòstre objectiu èra la descolonizacion e la lucha anticapitalista[3]. Èra per ieu aquel moviment un motor extraordinari. Me metèri a escriure d’articles contra lo desvolopament toristic de Tarn per exemple. Mas aquò durèt pas, Lucha Occitana s’escantiguèt; vos pòdi pas dire perqué. Aviái encontrat un autre militant, tarnés, lo Sèrgi Viaule. El, militava a Volem Viure Al País (VVAP), un moviment autonomista nascut dins aquela pontanada dels ans 70 ont florissiá lo moviment politicament engatjat. I aviá d’acamps, i anavi. Fasiam circular las idèias per la revista que se publicava regularament e per las campanhas d’afichatge dins tot lo departament. I passavem la nuèit mas aquò marcava. Qualques pintradas tanben se fasián suls transformators electrics. Sus la rota tanben quand veniá lo “Torn de França” mancavem pas de far saber çò que pensavem. Mas aquò èra pas pro. De manifestacions s’organizèron en seguida d’un engatjament de l’IEO que voliá la preséncia de l’occitan dins l’escòla, la vida publica e la television. L’IEO s’engatjava politicament e se metiá en plaça un moviment politic. Me soven la manifestacion a FR3 Tolosa ont amb Joan Larzac faguèrem tot per blocar la pòrta de beton qu’empachava l’accès als estudios. Èrem a capitar quand tot virèt mal. Las maquinas d’escriure volèron per las fenèstras. Los CRS nos esperavan a la sortida, aviam pas capitat a préner los estudios per préner la paraula e benlèu lo poder. Mas de negociacions se faguèron amb lo director de FR3. Enfin, negociacions, coma de costuma, nos enfarinèron. Una annada se passèt quicòm de pro fòrt, foguèt per las eleccions regionalas ont se votèt per departament. Amb los de l’IEO de Tarn montèrem una lista amb un programa e Pertuzé nos fasquèt las afichas. Robèrt Martí qu’èra president de l’IEO de Tarn empusava.

Robèrt èra pas nascut de la darrièra lapinada e aviá comprés dempuèi de temps que caliá obrar per noirir la fe e qu’aquela fe e aquelas òbras devián èsser acompanhadas per una politica coerenta. E coma la politica los politicaires la fasián pas per nosaus, Robèrt impulsèt un moviment politic dins Tarn per començar. Arremosèt de femnas e d’òmes, joves mai que mai, per montar una lista per las eleccions regionalas de 1986. L’escrutin èra departamental e la lista Union Occitana Tarnesa, que Robèrt menava, foguèt portada per 4176 votants. Las afichas èran faitas per Pertuzé sus un format doble de l’acostumat. Faguèron parlar que s’i vesiá Laperouse amb una longa vista que disiá: “Cap al Sud avec Robert Marty”, Toulouse-Lautrec, el, disiá: “Aux couleurs de la région? Bien sûr, avec Robert Marty” e Jaurés fasiá: ”Tarnés! Tarnesa! Per la region vòti Robert Marty”. Se ne parlèt bravament d’aquelas afichas. L’aventura politica dels occitanistas tarneses s’arrestèt pas aquí. I agèt de candidats a las eleccions cantonalas, a las legislativas e a las autras regionalas, a de municipalas tanben ont d’unes se faguèron portar e foguèron elegits. Aquò faguèt montar la pression e los militants poguèron negociar amb lo Conselh general de l’epòca. Aital aqueste metèt en camin una politica d’ajuda a l’occitan dins l’ensenhament, la senhalitica, l’ajuda a l’accion culturala.

Lo Partit Occitan nasquèt en partida d’aqueles ensages tarneses. Aquí vejèrem tanben los pissa-freg que demorèron dins lor accion purament culturala e que volián pas se mesclar amb los joves afogats del P.Oc. D’unes demorèron fisèls al partit comunista o al partit socialista mentre que se disiá ben pro qu’èra l’unitat occitanista e la sola volontat occitanista que fariá bolegar las linhas.

Puèi i agèt lo Partit Occitan e las aliganças possiblas amb Los Verds. Me presentèri a las eleccions cantonalas mai d’un còp e faguèri mai de 9 %. Aquò començava d’interessar los dos primièrs que se carpinhavan davant lo public mas qu’èran als potons quand èran a l’abric. Los socialistas e los republicans disián la messa aperavans: aquò per tu e aquò per ieu. Seràs conselhèr general e ieu president de la comunautat de comunas. Las resultas qu’avèm obtengudas nos an permés de negociacions amb lo despartament, aquò es vertat mas mancava una preséncia mai fòrta dins las municipalitats per dire de ganhar d’autras batèstas electoralas e de pesar mai dins las eleccions. I caliá anar, es totjorn estada la politica del Partit Occitan que d’unes occitanistas an ensajat de demantibular per far creire que i a pas que lo partit socialista o lo partit comunista capable de reformar en prigondor. Aquó son de bestiesas que sabèm ben que lo jacobinisme lo mai acarnassit es transversal als partits de drecha e d’esquèrra. Los comunistas an pas jamai capitat res per l’occitan e mai agèsson despausat un projècte de lei. Los socialistas an totjorn refusat de ratificar la carta europenca. E Fabius, amb lo Conselh constitucional e la benedicion del deputat de la France Insoumise, Jean-Luc Mélenchon, a tombada la lei Molac qu’èra estada votada per una granda majoritat de deputats; l’an declarada inconstitucionala! Aital siá! La sola possibilitat de salvament vendrà de nosaus, sols o amb l’ajuda dels Còrses, dels Bretons e dels Catalans. Cal èsser testut e piòt per creire que l’avenir de nòstra lenga se jogarà a París. Per l’ofegar, òc; per la liberar, non.

 

[1] « Ressoun de Poulougno », Prouvenço, n° 10 du 7 octobre 1905 ; l’article es signat del pseudonim Bousoun di Vergno.

[2]    Joan Thomas, 2017, Jules Ronjat (1864-1925) entre Félibrige et linguistique / Contribution à l'histoire de la linguistique occitane d'après des sources inédites, Valence d'Albigeois, Vent Terral, 386 p.

[3]Laurent Abrate, 2001, Occitanie 1900/1968 des idées et des hommes, l'émergence de la revendication occitane, Institut d'Études Occitanes, s.l.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Gerard Joan Barceló Pèiralata
2.

Ailàs, franc de qualques excepcions, l'occitanisme actual de l'estat francés vòl pas aparar la nacion ni mai lo pòble. Se s'agís de defendre sonque una lenga e un biais particular d'èsser francés, cossí trobar la fòrça de resistir?

  • 2
  • 1
Franc Bardòu
1.

Cal èsser testut e piòt per creire que l’avenir de nòstra lenga se jogarà a París ? Ieu pensi mailèu que cal èsser sord, òrb e amnesic per o creire encara… E fòrça desonèst per encara s'usar a ssajar d'o nos far creire ! París nos vòl muts, esfaçats e oblidats. Parísn nos vòl franceses, sonque franceses o plan mòrts, sebelits al clòt comun e sense nom gravat ensús per cap de memòria. Aquí son projècte, aquí l'eszencial de sas causidas, aquí son objectiu ! Sense un quite gotet de sang, l'exterminacion fin finala, l'esfaçament total e definitiu.

  • 7
  • 1

Escriu un comentari sus aqueste article