Bandièra01 1180x150: País Invisible

Opinion

La lenga e l’identitat: la complexitat occitana

La lenga e l’identitat: la complexitat occitana
La lenga e l’identitat: la complexitat occitana | Leandro de Carvalho
Eric Roulet

Eric Roulet

Creator, compositor e contaire de la companhia de musica occitana Gric de Prat. Pedagòg e especialista en educacion. Es adara musician e professor d'occitan

Mai d’informacions

Aqueste article es lo darrèir d’una seguida de tres consagrats a l’idèia d’identitat. Un subject mauaisit e mauhasedèir que trobam egau (exprimit o pas) tot jamei suu camin de la proteccion de la cultura d’Òc. Nos agradaré de perseguir amassa aqueras pensadas que non son pas qu’una debuta de soscada...

 

 

Manca per quauques especialistes, me sembla que la sauvaguarda de la lenga e de la cultura passa per l’identitat…

Lo contrari per contra, es pas totjorn vertadèir: mantuas identitats existissen shens la lenga, o la lenga es pas un marcador d’identitat (véser l’article passat sus Escòssia per exemple).

Me sembla egau que l’estacament afectiu au gascon (e probable a l’occitan en generau) passa casí totjorn per la recerca d’identitat. Mes una identitat plurau, hèita de vias e de sentits personaus, a còps plan lunhèca de la definicion normalament acceptada com un estacament a una “nacion”.

Pr’amor que l’idèia d’identitat se tròba lo mei sovent suu camin deus defensors de la cultura d’òc, podem pas escapar d’i soscar.

L’identitat es, davant tot, un sentit, un sentit de pertanença a un grop uman.

Es subretot una relacion afectiva d’identificacion e de pertatge de valors o de senhaus comuns que pòden estar linguistics mes pas forçadament e pas sonque.

L’identitat es un mescladís complicat de: geografia, istòria, lenga, cultura populària e sabenta, politica eca... La fòrça d’aqueths paramètres barrejats pòt cambiar d’un grop uman a l’aut, a véser d’una persona a l’auta: “Soi occitan pr’amor que damòri a Tolosa” “ Soi occitan pr’amor que disi chocolatina e qu’èi l’accent deu sud.....Soi gascon pr’amor m’agrada las corsas lanusquesas, lo rugbí, las bandas.... e tot a l’encòp !»

— Se tròba sovent que l’identitat se definirà dens un espaci geografic: l’espaci deu grop uman concernit, defenut dens l’Istòria a gran còps de guèrras. Mes daubuns pòbles com los Judius an devut existir un chic de pertot, en tot guardar una identitat incontestabla.

L’idèia occitanista (de la fin de la Segonda Guèrra Mondiau enlà) d’apitar un espaci geografic que puiré estar lo breç de la “Nacion Occitana” avèva per tòca de deféner una geografia territoriau per bastir lo project d’una identitat occitana.

Una idèia de las bonas per tant de sosténer la lenga e la cultura occitanas: mes fin finau, ne sembla pas fonccionar (o pas enqüera). Manca per una tota petita minoritat d’occitanistes, digun non se reconeish pas mei dens aqueth espaci de las istòrias e de las culturas pluraus e la causa estot entèrrada mei o mens quan s’apitèt una “Région Occitanie” que deishava hòra los auts parçans com Aquitània…

Es a díser que fau deishar càser l’idèia d’una unitat geografica occitana? Benlèu pas, mes se diu incluïr un segond nivèu dens espacis mei petits e sustot mei “identitaris”: es atau que lo monde s’estaca a un viscut e a un sentit de proximitat. Pòden estar entitats istoricas: Aquitània, Gasconha, Biarn, Provença eca, o enqüera ciutats: Tolosa, Bordèu, Marselha o Niça per exemple. La defensa de la lenga e de la cultura se hèi d’autant milhor qu’aqueths parçans son los lòcs d’un monde pertatjat.

— De hèit, la dimension istorica es totjorn (o casí) lo soc de tota identitat. Una dimension istorica sovent honhada de legendas que bastís un imaginari comun (un “roman nacionau” a petita escala?). S’i son pas enganats los istorians francés qu’apitèren, a la fin deu sègle XIX lo “Roman nacionau francés”: faliva crear una identitat comuna (e esclusiu), e aquò passava per una istòria (faussada) reconeishuda per tots...

La cultura occitana n’a pas aquesta istòria comuna, ni dens la realitat, ni dens un legendari que s’a pas podut espelir. L’idèia occitana de la fin deu sègle XX se desvelopèt en partir de la cultura deu Lengadòc e las ensajas per tornar gahar una istòria comuna se hasoren en partir de la deu Lengadòc (Catarisme, Comtes de Tolosa ...). Aquesta istòria n’èra pas sonque la d’una partida deu territòri: ne parlava pas aus Aquitans, Biarnés, Provençaus o Auvernhats...

A titre d’anecdòta, me remembri, tot joenòt d’una remarca de ma gran-mair (bordalesa) sus aqueth sicut: “Pichonet, perqué deféner atau los Tolosencs?” Dens lo medish temps, se veseva sus las parets de Pau, l’eslogan: “Biarnés tostemps, Occitans jamei !”

Enter lo rejèit (véser las idèias gasconistas) e l’indiferència (de la borguesia bordalesa gessida deu Felibritge per exemple), lo “roman nacionau occitan” es mancat e probable per longtemps !

L’ensaj de bastir una istòria per Occitania tota, que s’auré podut servir de soc per una identitat occitana, s’es trucat a la volontat mei o mens conscienta d’una centralitat istorica a l’entorn deu Lengadòc...qui eth, s’a podut gessir un espaci geografic: la region Occitania, mes en tot deishar hòra los auts parçans occitans...

Atau los nòstes escolans de Gironda son fiers de nos contar que son anats en vacanças en...Occitania ! Lo cantaire Claudi Marti, dens las annadas setanta se desolava en parlar deu “país que s’avè perdut dinc au son nom”. Lo medish país que s’a tornat pérder lo son nom quan la region centrau decidit de se sonar “Occitania”. Com devem aperar adara lo territòri de la lenga d’Òc? Tornam aus País d’Òc (au plurau)?

Es a díser que fau deishar càser tota idèia istorica? Sustot pas ! L’istòria es indispensabla a tota consiença collectiva, mes devem ensenhar la realitat istorica au nivèu de la consciença geografica: l’istòria d’Aquitània a Bordèu, deu reiaume de Provença a Marsilha e la deu Biarn a Pau. Es una question d’eficacitat, mes tanben d’onestetat: vam tornar apitar un “roman nacionau” centralisat e farlabicat com hasot lo l’Estat francés?

— Alavetz, deisham de costat tota idèia d’unitat de la cultura occitana? Que non ! Mes que tornam a la realitat: existís una cultura comuna e una comunautat de culturas d’òc dens la diversitat de l’espaci geografic de la lenga occitana.

Qu’existessi una cultura occitana comuna a tots, es aisit d’amuishar, pas de besunh de tòrcer l’istòria e la realitat: un còp pausada la proximitat lingüistica (contestabla dens lo detalh, mes evidenta dens sa globalitat), sufís d’estudiar la lenga. Deus trobadors e la lora lenga unificada, son milierats de textes de tota mena dinc au sègle XVI. Mes aquesta “unitat dens la diversitat” se tròba tanben, tot au long deu temps, dens la cultura populària. Atau la preséncia, dab variacions locaus, de tradicions, racontes e cants comuns (lo famós Se canti per exemple, las cançons deu grop Nadau...). Tot aquò amuisha, probable, qu’un sentit d’unitat, mei o mens conscient, se puiré reviscolar.

— Egau, es au nivèu deu gascon (e possible deus auts parlars d’Òc) que l’unitat lingüistica es hòrta e operacionau. Sembla d’aver estat dens lo sègles passats (e benlèu mei o mens a l’ora d’ara) lo signe lo mei portaire deu sentit gascon. De hèit, aquesta “gasconitat” que jà existiva deu temps de la romanisacion, sembla se perseguir uei lo dia, e tornar chic a chic dens las memòrias (mes com tot moviment sociau, l’ahar es lenta). Qu’i a bèra pausa que lo parçan es dividit enter entitats politicas diferentas: lo ducat d’Aquitània, lo reiaume de Navarra per exemple. Es donc, principalament la lenga qu’estot lo “marcaire comun”.

Per nosauts, defensors de la lenga, l’unitat lingüistica qu’a d’estar ahortida dens l’ensenhament. Mes probablament, es milhor d’ensenhar un gascon “mejan” de bon compréner per tots, en tot guardar quauquas diferèncias “totemicas”, atau d’eishivar una lenga tròp artificiau e teorica que puiré trucar las sensibilitats locaus. De qué serviré egau a las generacions seguentas, un suber localisme lingüistic?

— Non vesi pas d’oposicion enter aquesta identitat gascona que la lenga n’es la clau e l’identitat d’Òc: l’identitat pòt estar plurau e l’una includis l’auta. Mes aquò se pòt passar sonque dens lo respect de las diferèncias: un respect vertadèir, obert a tots e tirat de las trufandisas, deu mespretz o de l’ignorança deu vesin... “Los Bordalés son tots una tropa de borgués gloriós e pervinguts, ahamiats de residèncias segondarias en Biarn?” “La region “Occitania” guarda sas ajudas financèiras pas sonque preus artistes occitans deu son territòri?”- hèita viscuda-

L’identitat n’es pas una valor mes una realitat umana que la politica (au sens larg deu termi) pòt manejar d’un costat o de l’aut. Pòt estar de se replegar sus sa comunautat en tot víver dens la paur de l’aut e de la diferència, pòt estar au contrari un soc atau de descobrir lo monde e de’u pertatjar. Es aqueste segond us de l’identitat que pòrta cap a la pluralitat e que pòt miar lo subervíver de la lenga e de la cultura d’Òc.

Aquí, la politica jòga un ròtle màger (véser l’article sus Escòssia) dens lo project que pòrta l’identitat. Solide, qu’ic sabem de plan, nosauts gents de lenga d’Òc: sacrificats aus sègles passats sus l’autar deu “roman nacionau” de la nacion francesa...La tentacion de bastir un “jacobinisme” a escala petita, en tot tirar las diferèncias o en tot escluïr los vesins, es una tentacion permanenta dens un país que sufrís dempui tant de temps de l’unicitat deu “pòble francés”.

Es pas briga un camin possible per una cultura occitana tant diversa: l’ostau comun de bastir serà ric de çò que son los que i damòran, o serà pas...

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article