Fa un desenat d’ans comencèt un fenomèn tras que novèl que pausa question sus l’èime de la societat provençala: la bastison de parets per enclaure los ostals, mai que mai en los lotissaments.
 
Abans aquò, èran enclausas las villàs d’una paret bassa amb una grasilha metallica que li corrià dessus, de còps que i a esconduda per una boissonada , un reng de tuèits o d’aure; èra pas totjorn plan polit mas “passava”! Baste que lo monde se sentission aparats dels agachs e pas mai; e puèi tot per un còp, d’unes que i a comencèron de derrabar la grasilha per li bastir una missanta paret de cairons en plaça; de còps que i a rebocada, e encara pas tojorn de biais! Mas la màger part del temps, laissada en cairons bruts amb de traucs; sovent montats per de chapacans. Aquò fa que las carrièras semblon de mai en mai d’esgots que se lai veson quasiment pus los ostals, se que non lors teulissas; e aquò balha un sentiment de ni fach ni a faire,  un costat pesolhós, plan luènh de l’imatge que se n’en fan lo monde de Provença.
 
S’escondon los estatjants, mas de qué? De l’agach dels passejaires? Dels atacs dels maufatans? Benlèu d’un pauc de tot aquò? Cossí explicar aquel replegament sus se?
 
Benlèu qu’es la pròva de la perda d’identitat de la region amb l’arribada massissa d’acampadís de l’Ubac de França, mai que mai d’urbans que son acostumats de s’embarrar en cò lor, e qu’an pas la mentalitat d’acuèlh de l’autre, que vòlon lo solelh e la piscina mas sens los provençals! E pasmens se sembla tanben d’èsser un biais de faire partejat pels natius que son contaminats per l’ambient general de paur de l’autre e d’individualisme consumerista e egoïsta, fasent d’una populacion fins ara duberta e sociabla, una còla de “gosta solets” mesfisós e paurucs.
 
En mai del replegament social, trasfòrma aquel embarrament los jardins en piscinas quand plòu, e en Provença, quand plòu, es a farrats  Per quand al securitarime, es a s’escacalassar!! Las parets aparan pas dels raubatòris, al contrari! Degun vei pas res de çò que se passa darrièr una paret! La periurbanizacion de las ciutats provençalas serà (e comença ja d’o èsser) lèu leprosa e prendrà de mai en mai l’aspècte de barris mal entretenguts e abandonats.
 
I a ges de plan d’urbanisme coërent, los ostals son bastits onte i a de plaça, los jardins an de formas fantasierosas, i a ges de placetas, de comercis, se costejan los estatjants mas s’ignòran coma dins un immòble; es la Provença fortificada, aquela de la paur, e de mai en mai, aquela dels lotissaments securisats, enclaus de parets nautas e de grasilhas, gardadas amb de portals barrats.
 
Aquela societat esclatada que se li codoisson richàsses e paurasses, forastiers e natius, espacis remirables protegits e zònas estraçadas, apauridas, doblidadas, amb una agricultura deroïda e una industria moribonda, non pòt menar en bona logica qu’al vòte FN que per mantunes natius, qu’an perdut lor lenga, lor país lor fiertat, ven una identitat de substitucion.