Es una causa que pertòca lo qu’ensaja d’abraçar l’istòria de la lenga d’Òc: la musica, de tostemps, portèt la lenga. Solide, qu’aquò’s pas especific de la cultura nòsta, tota lenga que s’apitèt dens lo temps relacions mei o mens pròprias dab la musica e tot particularament dab lo cant. Tota lenga que s’a un repertòri en partida especific de cants tradicionaus o de creacion sabenta.

Mes benlèu que per la cultura d’Òc, aquesta relacion pòrta ligams originaus dens l’Istòria, que la cultura e lo son subervíver n’en damòran marcats. La presa de consciéncia d’aquesta particularitat dens la passat e uei lo dia, puiré ajudar a hargar utís per har víver e sauvar una lenga viva.

Deisham véser quauques punts en tot har córrer los uelhs sus l’Istòria:

• Digun puiré pas contestar l’importència de las cançons deus trobadors dens l’espelida de la cultura d’Oc. Son eras que portèren a la lenga d’Oc lo son prestigi a l’Edat mejana e es d’aqueth prestigi, perlongat dens lo temps, que devem una certa reconeishença internacionau. Mes benlèu que, de mei, las cançons (e mei las ireias) deus trobadors qu’an prigondament marcat l’eime d’Oc. Sembla plan, au travers de mantuas cançons populàrias, que se torna trobar l’esperit deus trobadors.

• Mens coneishuda, la creacion de «cançons d’autor» contunhèt dens los sègles, solide, a mei petit nivèu e de mei petita qualitat, mes egau, se tròba cançons dempui la Renaishença («Devath la nòsta trilha en mai» de Claude le Jeune o los Nadaus de N. Saboly per exemple), dinc aus sègles XVIII e XIX (Dafnis e Alcimadura, un operà en lenga d’Òc o las cançons de Cyprien Desporrins qu’endralhèt en Biarn un vam creatiu que damòra dinc adara).

Aqueths creators coneishèvan l’importència de la causida lingüistica d’Òc: escambiavan aquí dessús e sabem, per exemple, que lo biarnés Pèir de Jeliòte, la bordalesa Maria Fel se portèren volontaris auprep de Mondonville que cercava actors occitanofòns per son operà «Dafnis e Alcimadura».

• Solide que la lenga nòsta n’estot pas la sola a profieitar deu collectatge de las tradicions populàrias entemnat au sègle XIX, mes, dens lo maine nòste, los collectaires estoren tant numerós, qu’avem adara un còrpus de cançons exepcionaus per lo nombre e la varietat. Lo Felibritge ne’n sabot tirar las cançons (e danças) pro utlisadas per los grops folclorics. Son aqueths que mantenèren un imatge public de la lenga, quan aquera èra mespresada per l’escòla de la tresena Republica.

Aqueths cants tradicionaus damòran un utís deus beròis per endralhar l’interés per la cultura: los professors qu’ic saben, tant plan com los animators de las «cantèras».

• Qu’aurè estat lo reviscòu de la cultura d’òc dens las annadas 70 shens la «navèra cançon occitana»? Se lo moviment «fòlk» veneva de l’auta parta d’Atlantic, los cantaires occitans saboren s’i endralhar per gessir una cançon originau a l’encòp de creacion e de tradicion. Tots los occitanistes a l’ora d’ara, coneishen l’importència d’aquesta generacion d’artistas.

• Per acabar aquesta revista, tròp vist hèita, de la musica d’Òc, farré egau parlar de la musica instrumentau, tanben presenta dempui l’atge baròca, dab las «escòlas provinciaus» que sonque desapareishoren a la Revolucion (deus compositors deu «Musèu de Bordèu» a las òbras de Campra o de Mondonville).

Una musica, originau e portaira d’occitanitat, se torna trobar tanben au sègle XX, dab las òbras de D. de Severac, J. Canteloube, R. de Casterà, J. Pueigh e plan d’auts artistas de la «Schola Cantorum de Paris apitada en 1894 ».

Fin-finau, lo suberviu de la cultura d’Òc qu’a devut hòrt a la musica (sustot a la cançon), de fèiçon, a còps, de las susprenentas: qui puiré esplicar com e perqué «Se canti» o «Jan Petit» vasoren los simbòus de reconeishença d’una unitat culturau, en dahòra de tot poder politic unificator?

E aqueth vam se contunha, soi estonat de la quantitat e de la varietat de la produccion en lenga d’òc a l’ora d’ara. Los grops son numerós, escampilhats de pertot sus l’espaçi occitan, e de totas musicas. Au moment que l’occitan a casí desapareishut de la vita-vitanta, l’espaçi musicau manten una lenga viva, au mens en cançons. Es d’estonant de s’apercéber que mantuns cantaires non parlan pas briga la lenga, sonque cantan… e aquò los i sembla pro. Benlèu que i a mei de cantaires que non pas de locutors de la lenga…

D’on ven aqueth vam? De l’eretatge de l’occitanisme? Deu vam de la musica tradicionau?

Deu besunh d’occitanitat que torna quan la lenga a desapareishut?

Probable, un chic de tot aquò, lo flaquèir que sembla de gahar lo moviment associatiu non pertòca pas (o pas enqüera) la creacion musicau…

Per quan de temps?

Lo musician d’Òc, com l’escrivan, jòga per un public redusit, sovent dens l’encastre de manifestacions subvencionadas, e hòra de tota publicitat mediatica. Dab las ajudas de las collectivitats publicas, dens las annadas passadas, se son apitadas manifestacions qu’arcuelhavan «professionaus costumèirs»: la plaça per los navèths es redusida adara e l’arcuelh sovent maishant…

Damòra per un creator, d’apitar tot solet lo son public, hòra de tota ajuda: es çò que hasot Nadau, mes tanben Gric de Prat, e es la condicion deu suberviu dens lo temps.

Per poder esperar gahar dens lo futur deus navèths creators, per poder esperar desvelhar l’enveja en çò deus joens, farré que i agi lòcs, moments e estructuras de formacion e de motivacion, atau com estoren los estagis e las colonias de vacanças dens las annadas ueitanta.

Aquò manca...Egau sabem que tot moviment artistic pòt sonque se pausar sus una pratica populària larga! Com har alavetz?

«Quan la musica pòrta la lenga d’Òc», es lo títol qu’avem causit per lo navèth espectacle de Gric de Prat: un viatge dens lo temps, mes tanben creacions de uei, en tot esperar de passar lo nhac (e n’en fau!) aus que vendràn préner la seguida, quan sii vengut lo temps de la retirada.