Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Los jorns urós?

| Lolame
Xavier Jullien

Xavier Jullien

Arribat de region parisenca en Peiregòrd en 2011, Xavier Jullien s’acarèt a una cultura originala que lo faguèt perpensar

Mai d’informacions

La retirada, sem encara a luchar per que nos siá pas escorcida del costat de l’entamenada, que desjà nos caldriá nos avisar qu’es tanben menaçada de l’autra riba... Qu’es a dire?

Es a dire qu’una gaucha bien avisada se deu pausar una question simpla: la Macronia, l’avem sonque vist obrar a un projecte unique: la brutalizacion del còrps social e l’ataca de tots los conquesits socials; una prudéncia minimala recomandariá pel mens d’aculhir tota perpausicion macronarda o macrono-compatibla en se maudobtar. La perpausicion de drubir l’accés a l’eutanasia e/o al suicidi ajudat, benleu endonc que s’agiriá de se damandar s’es pas fin finala la perseguida de la meteissa politica liberala, aquí butida juscas sas consequéncias ultimas. Per quala rason estranha nos deuriam fisar a un Macron que coneissem sonque coma pòrtavotz dels primiers de cordada?

Perpausem l’ipotesi: e se l’eutanasia, pusleu que la conquesta d’una libertat novela, se deviá pusleu concebre coma abotiment del projecte liberal?

Lo mai sovent, l’idea de l’eutanasia, l’aculhissem a gaucha coma un espandiment de nòstra autonomia: s’agiriá de desliurar lo ciutadan d’una subjeccion, de rebutir los vielhs prejutjats mai o mens d’origina religiosa. Endonc se nos cal obrar de bana emb los liberals, aquò ne val la pena, qu’avem aquí un terrenh comun, contre los tabos ancians e lo legat dels segles escurs. Lo progrés, aquò’s bien la drubertura de dreches novels pel ciutadan, mai de possibilitats, mai d’oportunitats per totes? S’agís de far petar una varrolh, de se desentrapar: la questa de la libertat?

Aquò’s tot? La messa es dicha? La libertat, aquò seriá totjorn e sonque la possibilitat de causir per se-mesma, e pas mai? Lo criteri darrier de tot, aquò es totjorn e sonque la volontat individuala? Que devem totjorn e en tota escasença tener per l’alfa e l’omega del bien comun? Sufis pasmens de pensar al dever qu’avem d’ajudar la persona que vesem assajar de se tuar, o que nos assabenta de sa volontat de morir, per veire que quicòm truca e que mai d’un còp un principi s’impausa e es tengut per mai important que la volontat de l’individú. Lo podem apelar solidaritat, es pas un mòt vergonhós.

Dins aquel tipe de circonstància, comprenem que lo deser de mòrt pòt pas ésser recebut coma tal e simplament acompanhat: deu ésser comprengut coma expression d’un discerniment desvirat, la creda d’un parier qu’a perdut l’esper d’una eissida melhora.

E se lo dever, la responsabilitat e la dignitat de la collectivitat unmana eran de veire mai luenh qu’aquesta volontat de mòrt qu’exprimis un de sos membres? Que, evidentament, quand son dostats al sistemi de santat los mejans que li fan mestier, quand es daissada als predators la gestion dels establiments d’acuelh dels ainats, quand tot concor a desarticular la vita familhala e entraupar tota solidaritat effectiva entre las generacions, quand lo culte de la jòinessa e de l’efficacitat productiva denegan tota valor a l’experiéncia e a l’atge, quand lo sistemi mercand e sos ressons nos vòlon convéncer que la vita bona se mesura a la soma de çò qu’aquesissem, se podriá ben que lo subjècte acabesse per acceptar e interiorizar l’idea que tot li suggeris: es encombrós, lo podriam parcir, es pas pus productor nimai consomador, seriá per el una question de dignitat de nos desliurar de l’espectacle de sa fin.

Lo projecte e l’onor de la gaucha, serián benleu a cercar dins aquela reja: rebutir e combatre tot çò que, uei, mena tant de nautres al desesper e al deser de mòrt, per verificar se, doman, ne’n demorariá tant que causiràn pas la vita.

Comprenem bien pasmens qu’un argument sembla aquí s’impausar e clavar lo debat: s’agiriá de drubir un drech, una possibilitat, que daus uns sasirián, sens que ren ne se trobesse cambiat per los autres. Quala consequéncia per ieu se mon vesin o mon collega causis l’ora de sa mòrt? Demorarai liure de l’esperar a son ora. E tant piech se l’i perdem la quita nocion d’una definicion partejada d’un bien comun, nos podem bien acontentar d’agachar la societat coma lo luòc de pesada e d’articulacion d’una soma de volontats individualas e de projectes desligats. Creiriam ausir la Thatcher marmusar “there is no such thing as society” mas bon... Nos semblava que la gaucha aviá apres de Marx e de sa còla que la libertat era pas una robinsonada e se deviá concebre coma construccion collectiva e bien comun...

Pasmens, admetem la definicion borgesa de la libertat redusida a la sobeiranitat individuala:

Habeas corpus, after all!

Qual vòl o pòt creire qu’al quite moment que serà druberta la possibilitat de l’eutanasia la societat entiera ne serà pas afectada? Vist l’importància de l’enjuec, s’agiriá tot parier de bien espepissar e de practicar prudentament la dobtança metodica. Çò-diguet lo quite Macron, sem pus a l’era de la societat d’abondància – se jamai n’i aguet una...- e qual pòt saber quantben de temps contunharem de provesir los mejans necessaris a l’atge final de la vita, quand se serà druberta una dralha novela – e mai digna! - per surtir de scena. Permetetz que l’argument siá butit un pauc mai luenh: aprep 80, 85 o 90 ans, es quò que serà totjorn tenguda per legitima la carga financiara sus los actius? Sabem que los darriers mes d’una vita representan una proporcion subrebela de çò que còsta una persona a la Seguretat Sociala: quantben de temps avans qu’un Macron novel ne tira la conclusion evidenta? E parli pas de la retraita... se’n trobariá bien adobat, lo regime general? Uei desjà, sem luenh de cubrir tot lo territòri per çò que toca als suenhs dichs paliatius, qual pòt se convencer qu’un esfòrç financier novel saludarà l’entrada en vigor d’una lei en favor de l’eutanasia? Es quò que volem nos preparar a l’injustícia d’un sistemi dual, onte los mai riches auran, els, la libertat de causir entre l’eutanasia e los suenhs palliatius de qualitat dins lo sector privat, per los autres, l’eutanasia coma biais de fugir un espital public jos-dotat e incapable d’acompanhar los patients? Qual sap se darrier los eslogans pomposàs la Macroniá nos prepara pas una novela mesura d’iniquitat?

Morir dins la dignitat, lo formula es polida. Se pòt entendre de talament de biais! Morir dins la dignitat, quò podriá ésser l’assegurança d’una presa en carga juscas l’ora darriera per una institucion medicala decentament dotada, capabla d’ofrir a sos agents lo temps e los mejans d’obrar segon lor etica ipocratica; quò podriá ésser la causida d’establiments de santat a talha umana, pusleu qu’aquela corsa caluca al gigantisme, quò podriá ésser bastir un sistemi de santat qu’escapariá al sector farmaceutic privat, que causiriá la prevencion avans tot, quò podriá ésser viure dins la dignitat per nos permetre d’arribar mens nafrats e demesits a la riba de nòstre existéncia... Sembla que tot aquò nos posca dessenhar un programa de gaucha pusleu prometaire, non?

Mas se volem onestament condusir l’examen de la question, se pòt pas esquivar la question fondamentala del patiment, de la sofrança que tot l’art medical pòt pas totjorn redusir encara mens anientar. Que dire e que far quand una demanda de mòrt es portada, que los melhors suenhs palatius demòran incapables de resòure? Que far al nivel d’una situacion individuala? Coma articular e priorizar entre lo principis, entre lo dever qu’avem d’ajudar lo que patís e la necessitat de se pas aventurar sus un terrenh dangierós?

Perpausi d’escoltar çò que disiá Robert Badinter sus un tema plan diferent, la pena capitala e la necessitat de causir de se téner d’un costat o de l’autre d’un principi, mentre qu’una partida dels deputats de drecha assajavan de trobar un terme median, une mena d’abolicion que coneisseriá d’excepctions pels cas lo mai atròces:

Le choix qui s’offre à vos consciences est donc clair: ou notre société refuse une justice qui tue et accepte d’assumer, au nom de ses valeurs fondamentales - celles qui l’ont faite grande et respectée entre toutes - la vie de ceux qui font horreur, déments ou criminels ou les deux à la fois, et c’est le choix de l’abolition; ou cette société croit, en dépit de l’expérience des siècles, faire disparaître le crime avec le criminel, et c’est l’élimination.

Emb l’abolicion de la pena de mòrt, la societat pausa un non de principi, causis de barrar la pòrta a l’idea de venjança e exigis - au nom de ses valeurs fondamentales- que cadun, e segur los quites pròpches d’una victima i renoncien tanben, quala que siá lor pena o lor volontat.

Quala es, qualas son las valors fondamentalas que pòdon bastir una societat decenta? Que devon fondar un projecte progressista? Que corespondon a l’ideal socialista o comunista? La libertat individuala de causida, l’autonomia? Es quò que i auriá pas aqui a partir d’una peticion de principi – la societat organiza pas jamai la mesa a mòrt d’un de seus membres, per quala rason que siá – e aprep a tot bastir alentorn d’aquel postulat? Vertat qu’aital la volontat del subjecte rescontra una entraupa, coma per exemple quand la societat opausa lo principi juridique d’indisponibilitat del còrps, per refusar la mercandization dels organes o la locacion dels ventres femenins. Lo liberalisme, el, fai de la libertat individuala l’alfa e l’omega de vision de la societat: lo socialisme nasquet emb la consciéncia qu’una libertat formala sufís pas a bastir una societat decenta, e que de còps, “entre le fort et le faible, c’est la liberté qui opprime et la loi qui libère”.

Morir dins la dignitat, aquò seriá, per acabar, morir sens exigir que la societat renonciesse a un principi fondamental, lo qu’estipula qu’es instituada per protegir los drechs fondamentals dels membres los mai febles, quò seriá morir sens drubir una traucada dins la muralha que la lei s’esfòrça de bastir sonhosament per aparar los mai freules de la tendància qu’an los forts e los poderós a los téner per de descais o de rebuts, “gents que son pas ren”, çò-ditz.

Pusleu que l’eutanasia o l’organizacion socializada del suicidi, que nos prepara una desmantelament accelerat del sistemi de santat mutualizat, conquesta mager de las luchas d’un còp era, pusleu que d’obrar de bana emb la còla tragica que brutaliza nòstre teissut social, la gaucha tròba davant ela una tasca de las belas: donar un sens vertadierament progressista al polit mòt de dignitat.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Gael Peche sericon
2.

Calques exemples de suenhs palliatius de qualitat o al mens famous amb mai o mens de succes :
Mickael Schumacher
Ariel sharon
La maire d Eric Ciotti

  • 0
  • 0
Franc Bardòu
1.

Per çò mendre, "morir" dins la dignitat non pòt èsser res mens que "quitar de viure" dins la dignitat. Pel solet profièit financièr d'un ponherat de rasclanhas psicopatas (valent a dire clinicament e patologicament copadas de tota compassion pus mendra), nos trobar assignats siá a una vida d'esclaus (dins una amira estricament productivista) sense cap mai de dreits (desvigossament e inexorable de las leis e del còdi del trebalh) o a una vida encara pièger d'excluses societals sense dreits elementaris ni cap mai de proteccion sociala, una tala assignacion impausada d'un bias de mai en mai autoritarista (per la sarkozalha, la hollandalha e la macronalha) non conten cap mai de dignitat, de ges de mena ,de ges de biais. Davant una manca tant escandalosa e dramatica de dignitat, la soleta "mòrt dins la dignitat" pòt, a d'unes, semblar venir exclusivament de "morir en assajar de reconquistar aquesta dignitat tant lèu perduda".

"La societat ultraliberala" — tant val dire ultracapitalista — es una expression inèpta. Non ten cap de sens d'un punt de vista racional. Es un "oximorron", coma "l'aiga sèca". Non vòl dire res. Far societat, s'organizar civilament, en fondar o en júnher una societat, una ciutat, aquò vòl dire, tacitament, que cadun ven amb sas fòrças e sas feblesas, per s'aparar darrrièr las parets d'aquela ciutat, en pagant aqueste proteccion efectiva mercés a sas fòrças, a l'esfòrç comun e collectiu. Fau ma part mercés a mas fòrças e la ciutat — las gents que i vivon — ne me merceja e m'aparar de mas feblesas. Qué pòt définir lo sens collectiu que prendrà l'usatge de mas fòrças individualas ? La "causa publica", valent a dire que l'usatge de mas fòrças serà definit per l'interès collectiu e comun. Apelam una tala organizacion una Res Publica, una republica. La "republica", definicionalament, non es ni non a besonh d'èsser una ierarquia, mas sonque una organizacion de las gents per convenir de l'interès collectiu comun.

L'interès collectiu comun passa per l'usatge bastidor de las fòrças de cadun dins l'amira d'aparar cadun de sas feblesas.

Qui a propension a èsser "feble" dins una organizacion societala coma la ciutat ? Los enfants, los malauts e los ancians, per d'evidentas rasons naturalas. Per de rasons artificialas (fòrça discutiblas e mespresablas) i podem ajustar "las femnas", "unas fòrmas de marginalitat" e mai que tot "los estrangièrs en migracion". Totes los adultes vigoroses e fòrts que son venguts tals son d'en primièr estats d'enfants. De còps tomban malauts e, se son sonhats, se relèvan e pòdon alara perseguir lors esfòrces cap a l'interès collectiu. Mas lèu o tard, lo temps los aganta e venon vièlhs, lo mai clar d'entre eles. Lo gra de civilizacion — l'art de viure amassa dins la ciutat — s'avalorarà donc al gra de proteccion e d'ajuda que serà o non consacrat als mai "febles" (o, se mai vos sembla clar, al trebalh, los mens productius), los enfants, los malauts e los vièlhs : del mai seràn protegits e ajudats e del mai serà civilizada aquesta ciutat.

Òr, qué fasèm a l'ora d'ara ? Subre l'altar del soelet profièit capitalista, sacrificam (coma se lo profièit dels mai rics èra una divinitat) de mai en mai l'educacion, l'ensenhament (car los enfants non son pas rentables), lo sistèmi de santat (qu'afortissèm sonque aquí ont rapòrta a d'unes e que degalham pertot ont còsta sense profièit financièr individual consequent) e convidam los vièlhs a preferir morir que non pas venir mai vièhs, coma o senhala fòrt plan aqueste punt de vista. Fasèm donc exactament çò contrari e opausat a çò qu'apelam "far societat" o "nos civilizar".

Lo projècte ultraliberal es donc, per principi, dins sa quita defincion, un projècte opausat non solament a l'integritat de l'ecosfèra — ja que l'extractivisme e lo rentabilisme agro-industrial nos mena pèrdre lèu lèu, coma cadun o sap ja — mas constituís, en subre de tot, una deriva anti-civilizacionala, al mesprètz ostentatòri de l'interès collectiu mai evident, al mesprètz dels enfants, dels malauts e dels nòstres ancians.

Non fau ieu un grand amic de Marx, me sembla, que plan mai m'interèssan Stirner, Proudhon e Bakonin, coma plan mai m'agradan Nestor Makhno e los Republicans catalans, basques, aragoneses e castelhans que non pas los estalinians autoritaristas… Totun, al rasic de la definicion de l'art de viure amassa per "far societat", vesi clarament lo dangièr, catastrofic per l'umanitat e per la santat de tota la planèta, que i a a s'obstinar dessenadament e indefinidament dins la direccion qu'an presa gaireben totas las governanças actualas del mond.

"Morir dins la dignitat" per fin d'assajar al mens d'estalviar a los que vendràn après nosautres un infèrn encara pièger que lo que coneissèm ja risca fòrt de venir d'actualitat, dins un contèxte aital. Mas benlèu pas al sense que l'entendon los actuals mèstres del mond… Una luta a mòrt ? Exagèri ? Plan o voldriái !… Mas quina alternativa nos daissan, crincats coma còrbs a cima d'un camapanal subre lor psicopatia letala, erigida en principi politic unic e exclusiu ?

  • 9
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article