Opinion
I a combat: amb 110 000 o 3 milions de parlants
Terric Lausa nos a liurat una bòna reflexion sus lo combat necessari per la lenga (Jornalet, 5.7.2013). Que se basa sus l’estudi scientific de Fabrici Bernissan, segon lo quau i auriá sonque 110 000 occitanofòns uei lo jorn. E tombariam a 30 000 parlants dins vint ans, puei a 20 000 dins quaranta ans. Aquelei nombres se limitan a l’estat francés. Lo trabalh de Bernissan chausís de critèris selectius. Son estimacion de 110 000 occitanofòns es versemblabla se retenèm solament lei personas capablas de tenir un convèrsa rica en occitan, amb una capacitat d’expression estenduda.
Pasmens, cau saber que d’estimacions mens pessimistas —d’Aitor Carrera mai que mai[1]— parlan d’un nombre superior. Benlèu i auriá de 3 milions d’occitanofòns en inclusent lei locutors ocasionaus, lei locutors amb una capacitat d’expression limitada e, naturalament, lei locutors exteriors a l’estat francés que cau jamai oblidar (Valadas Occitanas, Aran, Mónegue).
Coma dins tota lenga menaçada, trobam de fenomèns que lei lingüistas de terren lei coneisson ben e que rendon leis estimacions dificilas. Per exemple:
En tot cas, un meriti de Bernissan es de nos alertar sus lo besonh de luciditat. Una coneissença objectiva dau nombre d’occitanofòns deu corregir certanei discors tròp militants que fornisson d’estimacions exageradas. Tre 1952, lo grand Robèrt Lafont ja conselhava de far un còmpte objectiu.
Se prenèm l’ipotèsi bassa de 110 000 locutors, es fòrça grèu e ja l’occitanisme se deu remetre en question radicalament davant aquela baissa.
Dins l’ipotèsi auta de 3 milions de locutors, es un pauc mens desesperant, mai aquò rèsta un nombre inacceptable en comparason amb lei 15 milions d’abitants d’Occitània. Encara un còp, l’occitanisme se deu interrogar sus son estrategia ineficaça. E sus aquelei 3 milions de parlants supausats, en tot cas, n’i a una granda proporcion que son pauc “operacionaus” perque son isolats, estigmatizats, inibits o amb una capacitat d’expression limitada.
Dins lei comentaris qu’acompanhan l’article de Terric Lausa, de legeires se pausan aquela question sempitèrna e legitima: “Coma far per sauvar la lenga?”
Es aquí que Bernissan, maugrat sei meritis e son seriós, dona pas lo mendre espèr. Es aquí que l’occitanisme mainstream refusa de veire lei solucions a disposicion.
Totun, es aquí que la sociolingüistica canonica nos pòt portar d’esperanças qu’ai ja presentadas mai d’un còp dins Jornalet. Es aquí que devèm legir, relegir e far legir leis òbras dei sociolingüistas engatjats que nos prepausan una estrategia de recuperacion de la lenga.
Un còp de mai, ramenti dos exemples classics (e n’i a ben d’autres):
Prèviament, cau assumir una ideologia de reconquista lingüistica, sens lo mendre complèxe.
Lo primier grand objectiu, la prioritat, es d’organizar la transmission de la lenga dins de familhas volontàrias e entre lei generacions. Puei, partent d’aquò, cau installar de vesinanças (o de nuclèus, de rets) de parlants complets.
Après, un segond grand objectiu es d’establir la lenga dins totei lei domenis de la vida sociala, per estapas, en assumissent que i aurà en tot cas un conflicte inevitable amb la lenga dominanta: integracion sociala, trabalh, escòla, mèdias, administracion, govèrn.
____
[1] Aitor CARRERA (2011) L’occità: gramàtica i diccionari bàsics, occità referencial i aranès, coll. Garona Estudis, Lhèida: Pagès, p. 25-31 e particularament p. 28.
Pasmens, cau saber que d’estimacions mens pessimistas —d’Aitor Carrera mai que mai[1]— parlan d’un nombre superior. Benlèu i auriá de 3 milions d’occitanofòns en inclusent lei locutors ocasionaus, lei locutors amb una capacitat d’expression limitada e, naturalament, lei locutors exteriors a l’estat francés que cau jamai oblidar (Valadas Occitanas, Aran, Mónegue).
Coma dins tota lenga menaçada, trobam de fenomèns que lei lingüistas de terren lei coneisson ben e que rendon leis estimacions dificilas. Per exemple:
— I a un continuum de varietats instablas e socialament ierarquizadas, que fan la transicion entre la lenga subordenada (l’occitan) e la lenga dominanta (francés, italian o espanhòu). Un exemple entre d’autres es lo francitan, fòrça movedís e fòrça complèxe.
— De còps, lei varietats dau continuum se mesclan amb de lengas intermediàrias que son lo catalan (en Aran), lo nòrd-italian (dins lei Valadas e a Mónegue) o lo peitavin-santongés (dins una partida dau Creissent, segon una dinamica complèxa que s’apèla l’efiech Terracher).
— D’occitanofòns pretendon que sabon pas parlar l’occitan (quin que siá lo nom que donan a la lenga).
— D’occitanofòns amb un bòn nivèu creson qu’an un nivèu marrit o limitat.
— Invèrsament, de personas incapablas de far una frasa en occitan afortisson que coneisson la lenga (es un fenomèn interessant d’adesion simbolica que, pasmens, deu pas faussar l’enquèsta).
— Lei neolocutors son mens nombrós e mens competents que lei locutors primaris: es incontestable per l’occitan. Pasmens es una error d’escartar lei neolocutors dins lo còmpte deis occitanofòns. De lengas ressuscitadas coma l’ebrieu (amb succès) o coma lo cornic (amb un succès incertan) existirián pas sens lei neolocutors.
— En mai de tot aquò, nos mancan lei mejans de far d’enquèstas sistematicas, sus de mòstras representativas e ben repartidas dins lei territòris variats d’Occitània.
— De còps, lei varietats dau continuum se mesclan amb de lengas intermediàrias que son lo catalan (en Aran), lo nòrd-italian (dins lei Valadas e a Mónegue) o lo peitavin-santongés (dins una partida dau Creissent, segon una dinamica complèxa que s’apèla l’efiech Terracher).
— D’occitanofòns pretendon que sabon pas parlar l’occitan (quin que siá lo nom que donan a la lenga).
— D’occitanofòns amb un bòn nivèu creson qu’an un nivèu marrit o limitat.
— Invèrsament, de personas incapablas de far una frasa en occitan afortisson que coneisson la lenga (es un fenomèn interessant d’adesion simbolica que, pasmens, deu pas faussar l’enquèsta).
— Lei neolocutors son mens nombrós e mens competents que lei locutors primaris: es incontestable per l’occitan. Pasmens es una error d’escartar lei neolocutors dins lo còmpte deis occitanofòns. De lengas ressuscitadas coma l’ebrieu (amb succès) o coma lo cornic (amb un succès incertan) existirián pas sens lei neolocutors.
— En mai de tot aquò, nos mancan lei mejans de far d’enquèstas sistematicas, sus de mòstras representativas e ben repartidas dins lei territòris variats d’Occitània.
En tot cas, un meriti de Bernissan es de nos alertar sus lo besonh de luciditat. Una coneissença objectiva dau nombre d’occitanofòns deu corregir certanei discors tròp militants que fornisson d’estimacions exageradas. Tre 1952, lo grand Robèrt Lafont ja conselhava de far un còmpte objectiu.
Se prenèm l’ipotèsi bassa de 110 000 locutors, es fòrça grèu e ja l’occitanisme se deu remetre en question radicalament davant aquela baissa.
Dins l’ipotèsi auta de 3 milions de locutors, es un pauc mens desesperant, mai aquò rèsta un nombre inacceptable en comparason amb lei 15 milions d’abitants d’Occitània. Encara un còp, l’occitanisme se deu interrogar sus son estrategia ineficaça. E sus aquelei 3 milions de parlants supausats, en tot cas, n’i a una granda proporcion que son pauc “operacionaus” perque son isolats, estigmatizats, inibits o amb una capacitat d’expression limitada.
Dins lei comentaris qu’acompanhan l’article de Terric Lausa, de legeires se pausan aquela question sempitèrna e legitima: “Coma far per sauvar la lenga?”
Es aquí que Bernissan, maugrat sei meritis e son seriós, dona pas lo mendre espèr. Es aquí que l’occitanisme mainstream refusa de veire lei solucions a disposicion.
Totun, es aquí que la sociolingüistica canonica nos pòt portar d’esperanças qu’ai ja presentadas mai d’un còp dins Jornalet. Es aquí que devèm legir, relegir e far legir leis òbras dei sociolingüistas engatjats que nos prepausan una estrategia de recuperacion de la lenga.
Un còp de mai, ramenti dos exemples classics (e n’i a ben d’autres):
— Robèrt Lafont explica coma “Revertegar la diglossia” (1984, “Pour retrousser la diglossie”, Lengas 15).
— Joshua Fishman explica en detalh coma “Inversar la substitucion lingüistica” (1991, Reversing language shift: theoretical and empirical foundations of assistance to threatened languages, Clevedon: Multilingual Matters).
Fishman ditz qu’una lenga se pòt sauvar a partir d’un nombre pron variable de locutors. Que siá 110 000 o 3 milions, lo trabalh necessari diferís, de segur. Mai sempre i a una esperança, sempre i a un combat de possible... a condicion d’agir.— Joshua Fishman explica en detalh coma “Inversar la substitucion lingüistica” (1991, Reversing language shift: theoretical and empirical foundations of assistance to threatened languages, Clevedon: Multilingual Matters).
Prèviament, cau assumir una ideologia de reconquista lingüistica, sens lo mendre complèxe.
Lo primier grand objectiu, la prioritat, es d’organizar la transmission de la lenga dins de familhas volontàrias e entre lei generacions. Puei, partent d’aquò, cau installar de vesinanças (o de nuclèus, de rets) de parlants complets.
Après, un segond grand objectiu es d’establir la lenga dins totei lei domenis de la vida sociala, per estapas, en assumissent que i aurà en tot cas un conflicte inevitable amb la lenga dominanta: integracion sociala, trabalh, escòla, mèdias, administracion, govèrn.
____
[1] Aitor CARRERA (2011) L’occità: gramàtica i diccionari bàsics, occità referencial i aranès, coll. Garona Estudis, Lhèida: Pagès, p. 25-31 e particularament p. 28.
Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.
L'aprendre la lenga deu pais se fa d'abitude per transmission familial e sociau. Si se romp una part, encara se pode far per l'autre, mes si la societat refuse la lenga occitana i a l'entorage familial fa d'aital maniera. malament rai. S'és belheu en un estadi de franca depauperacion linguistica. Eu coneishi doas lengas en recoperacion completa, l'ebreu a Israel e lo chec a la Republica Checa. Lo govern de Checoslovaquia fetz après la segonda guerra mondiala una granna "ethnic cleaning" de la poblacion germanofona.
Segur que la transmission de la lenga a la generacion venenta es mai que necessària. Faire practicar la lenga dins una Calandreta ò a prioritat orària es bèl e boan, mas se un còup arribat a l'ostau, lo mainau calandron pòu pus comunicar embe la sieu familha, perqué aquela acapisse un còrno a l'occitan, la batèsta es perduda d'avança. es per aquò que cau conortar lu parents de si metre au fieu dau noastre parlar, es indefugible ! Gardem en memòria que la sauvagarda dau parlar d'òc s'apieja sus la jovença avenidoira.
Yeu conneissi très paraulas d'occitan mas séi en vacanças a Salers dins lo Cantal e vai parlar amb li monde d'aqui en occitan. Pas de vergonha ! Miladiu anei ai aprés cossi dire "il va faire de l'orage" ( o faï ouratge -va far oratge ?-), es un pichot pas mas les occitanofones sont benaïji de balhar la vostra lenga a un estranjer.
#6 Los bascos que disen: "Hizkuntza bat ez da galtzen ez dakitenek ikasten ez dutelako, baizik eta dakitenek hitzegiten ez dutelako". (Ua lenga ne moreish pas per'mor que los qui ne la coneishen pas ne l'aprenen pas, mes per'mor que los qui la coneishen ne la parlan pas)
Les llengües moren perquè la gent no les parla. Tots els parlants de llengües amenaçades ens hem de treure els complexos.
Us deixo l'enllaç del video d'una entrevista a Carme Junyent Figueras (lingüista i directora del Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades) i bona amiga meva.
http://www.youtube.com/watch?v=iRpPB0S6qLo
Vòstre comentari es a mand d’èsser validat. Per terminar lo procès de validacion, vos cal encara clicar sul ligam qu’anatz recebre per e-mail a l’adreiça qu’avètz indicada.
Escriu un comentari sus aqueste article
Senhala aqueste comentari