Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Cronicas dei tèrras luenchas (14)

Theò Bajon

Theò Bajon

Estudiant, poèta, e musician. Passionat de literatura, d'istòria e de geopolitica e felibre

Mai d’informacions
Precedentament dins lei Cronicas dei terras luenchas:
 
Ben decidit a quitar lei terras luenchas, siáu partit en direccion d’Aeria. Après aver costejat la còsta de la baia dau Morbilhan, e alora que me rapròche d’Aeria, apercebiáu una ombra umana que se raprochava de ieu. Sensa saber perque, aquesta ombra èra Clemença, mon amic d’enfança venguda dau Comtat Venaicin. Sensa aver pogut escambiar un solet mot, dos òmes a chivau l’an raubat sota meis uelhs, sensa que non pòsca ren faire, dins lo fresc de l’ivern.

 
La vida seguís un camin. Un camin long e prefond, que se dessenha au grat dei vents e dei marèia, puei dei calmas silenciós e dei brisas galantas. De còps lei camins se frustejan, puei s’escartan, d’autre se seguisson, parallèls, mai jamai non se crosan, e ignoran nieus fins a l’existéncia de l’autre. Dei camins e de la vida, i a la terra, lei calhaus e la sabla, e cadun deu faire amb aquò, usant sei sòlas fins a la pèu e sei pès fins ai cavilhas.
 
Non i a que doas fins considerablas, e jamai l’òme non pòu sortir de son camin, perque cada ruta qu’emprunta, de la granda via au tot pichòt camin de montanha, es sa causa, que li es pròpri, son camin, simplament. Siegue l’òme arriba a la fin de son camin, siegue non i arriba pas, mai a la fin s’arrestant en quauqua part, d’aver tròp usat sei sòlas.
 
Mon camin a cambiat de continent. A pres lo batèu per de tèrras que non n’aviáu ges d’idèia, e alora que d’aquest faus pas, d’aquest marrit contorn voliáu sortir, vaquó qu’aquestei tèrras fan tornar mon camin e mon èstre tot entier.
 
Non podiáu pas me lançar fòlament a la perseguida de dos assalhidors qu’avián raubat Clemença, èran a chivau, ère a pè. Sensa perpensar, ai corregut vèrs Aeria, per poder faire lo plen de provision e partir a la recèrca de Clemença.
 
La vila semblava tranquilla, i aviá pauc de personas, e dins ma colèra non ai regardat ges de visatge en me rendent dirèctament a l’aubèrga. Es aíci qu’ai demandat un sac complet de provision. Es una causa fòrça comuna aquí, totei lei botigas prepausan aquest tipe de sac, de plus o mens bòna qualitat. Dedins i a de que tenir mai d’una setmana, ambe de la norridura ben conservada, sovent de peis, de lieumes e puei quauquei necessitats, per poder subreviure, coma un fiu de pesca ansin qu’un musclau e puei un pistolet d’alarma, per prevenir en cas que
l’òm se siegue perdut. I a tanben una carta dei terras luenchas, e quora l’ai regardada, me siáu rendut còmpte qu’una granda partida d’aquestei terras, a l’oèst eran marcada de blanc, e leis inscripcions terra nullis o terra incognita èran escrichas.
 
Non aviáu pas pron d’argent per me crompar un chivau, ni nieus me’n logar un, e puei de tota manièra quau logariá son chivau a un paure viatjaire partent tornarmai vèrs l’inconegut. Èra lo segond còp que m’aprestava a partir e aquest còp anaviáu èstre solet. Benlèu que la foliá dau desespèr e de l’amor me poirián donar encara plus de fòrça per arribar a ma tòca. Mai que tòca? Que camin seguir, quora i en a de miliers o tot simplament n’i en a pas, dins aquest territori desèrt isolat, que tant pauc coneisson, e ont l’òme non a benlèu encara jamai caucat lo sòu.
 
Qu’impòrta lo camin, qu’impòrta la pichòta rota que me caudriá prendre, me caliá tornar trobar Clemença, e aquò lo plus lèu possible.
 
Alora que m’aprestava a sortir de l’aubèrga, totei mei pensadas èran fixadas en aquest moment precís sus Clemença, tota la rota qu’aviá degut faire per arribar fins aíci, la mar qu’aviá degut traversar, sensa vertadièrament saber ont anar, ela tanben. Ara èra mon torn, e mai se nòstrei camins fuguèron separats, caliá que se jonguèsson, n’ère intimament convencut. Mai alora que dubrissiá la pòrta de l’auberga afin de m’extraire d’aquest bastiment, dos òmes apareguèron en fàcia de ieu. Non èran pas lei dos òmes qu’avián raubat Clemença, èran vestits de costums de dragons dau Comtat, a la vist dau sabre que portavan a la talha, semblava que non èran que de simplei sordats tot ben just sortits de l’escòla. Un d’elei, lo plus a senèstra, se despacha de me parlar, coma se m’aviá reconegut, mentre que ren sus ieu indica mon país d’origina, de mei vielhs àbits a mon mantèu estraçat, e mon berret brut. Sa votz es doça e pausada, mai non interpèla pas mon esperit:
 
“Senhor Cavailhès, avèm besonh de vos!”.
 
Sensa prendre lo temps de m’arrestar dins ma corsa, es l’esquina cargada e le revouvèr en man que me trace un camin per la drecha, sortant a tota cocha de la ciutat d’Aeria, en direccion de l’oest. Non ai pas lo temps de verificar se m’an seguit, e alora de me virar. Non ai qu’una tòca, per tan complicada que pòsca èstre, e non la largarai pas tant que non seriáu pas arribat fins au bot.
 
Tot en caminant silenciosament dins leis estendudas que i a solament quauqueis oras solament veniáu de traversar a tota cocha, vaquí que lo soleu se cocha darrier ieu e que leis ombras de quauqueis aubrilhons s’amòrçan caduna a lor torn.
 
Qu’impòrta lo temps, qu’impòrta lo jorn, la nuech e mai la distància, marchariáu fins a la tornar trobar. La desrason me pren, e dins lo calabrun esitant m’aventure. Prenent lo temps de virar la tèsta, remarque que non siáu pas seguit, alora alentisse un pauc lo pas.
 
Après aver marchat tota la nuech, vaquí que lo soleu se lèva, jogant un pauc plus de son auròra a cada minuta. Non reconeissiáu pas vertadierament lo camin, benlèu es simplament lo fach de non pas l’aver empruntat dins lo meteis sens. Pr’aquò lei montanhas que crose me semblan desconegudas, benleu siáu anat tròp lèu qu’arribe ja au platèu centrau. Non sabe pas. Lo soleu d’ivèrn se rebatent sus lei quauquei nèus restantas me sembla de plus en plus pesant, e ven de lònga m’escrachar. Aürosament apercebe una cabana au luench, près d’una ribiera, e dins un darrier esfòrç me lance dins sa direccion. Alora que leis ombras fugisson, que lei pantais perduts se’n van en fumada, e que la nèbla de la veritat matinala se’n va, non pòde plus avançar. Vaquí que mon còrs se retròba au sòu, e que progressivament mei parpèlas se sarran, coma s’èra impossible a mon còrs de contunhar son camin de vida.
 
 
 
 


abonar los amics de Jornalet
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article